Ermita en xarxa

Pregària: Després d'una estada a Assís...

2008-08-27T05:03:00.000-07:00

Després d'una breu estada al poble de St. Francesc d'Assís i de rellegir el magnífic còmic de Mn. José Luís Cortés, Francisco el Buenagente, us deixo amb un dels quatre salms que el mateix Cortés escriu després de que Francesc es presenti amb els seus frares davant del Bisbe de Roma, en aquell moment Innocenci III. De tots quatre salms aquest és el que m'agrada més:

Lamnetaos ahora, hijos, por vuestra madre,
que olvidó tan deprisa sus amores primeros.

Ved como se ha mudado la suerte de la esposa.
Mirad la piel marchita, que fuera lozanía,
e intenta ahora con máscara de pinturas y ungüentos
prolongar sin lograrlo la juventud perdida.
Llorad, pues no hay afeites que oculten las arrugas
y su empeño patético certifica su ruina.

Nuestra iglesia es oscura. Languidecen los cirios
al compás de una música que recuerda al pasado.
Nuestra casa se llena de mujeres y de viejos
mientras, fuera los jóvenes se emborrachan de vida.
Llorad, los que la visteis bailando con los jóvenes
alegre entre los brazos del novio carpintero.

Los pobres no se sienten a gusto con nuestra iglesia.
Saben que no es lo suyo, que es un mundo distinto:
Ellos vienen de casas donde se toca el techo
y los templos son amplios, y las torres son altas...
Llorad, porque al principio la iglesia fue tan pobre
que no tenía donde reclinar su cabeza.

Por más que lo matice, la Iglesia es poderosa.
Forma parte importante y esencial del sistema
(y no para impulsarlo, como sal de la tierra,
sino siempre del lado de los conservadores...)
Llorad, ¡y no deis tregua a quienes buscan sólo
(so capa de católicos) sus propios intereses!

Nuestra Iglesia no tiene ni un rincón calentito
donde los marginados pueden pasar la noche.
Volverán sus ghetos con la amarga experiencia
de no haber encontrado en su madre cobijo.
¡Llorad por esta Iglesia que no consuela el llanto
y arroja de su casa los bienaventurados!

Los que van más aprisa, los que traen el futuro,
tuvieron que arriesgarse un día y sacudirse
el fardo de una Iglesia que vive de recuerdos
y ve siempre en lo nuevo peligros y amenazas.
(¿Qué artista, qué teólogo, qué letrado o científico
no ha inspirado sospechas si iba un poco adelante?
¡No es extraño que a veces se diga que estaríamos
mucho más avanzados a no ser por la Iglesia!)
Llorad, que no va tanta falta de fe en el hombre
con un Resucitado que todo lo hace nuevo.

Gente que no quieren dicen que son hermanos.
Gente en lucha de clases dicen: "La paz contigo".
¿Cómo puede llamarse "occidente cristiano"
a esta historia de crímenes, guerras y explotación?
Llorad por una Iglesia llamada a ser testigo
que solo se preocupa de no perder escaños.

Así, mientras la vida marcha por otro sitio
la Iglesia pasa el rato haciendo documentos
donde la fe consiste en pensar rectamente
y la esperanza es opio y el amor es un contrato...
Llorad, porque hace tiempo que ya no son cristianos
los que entregan la vida de verdad por los otros.

En fin: no es lo más triste una Iglesia traidora,
porque infieles a Cristo todos somos un poco.
Lo malo es que se arrogue la gracia en exclusiva
y diga que eso suyo responde al Evangelio.
(¿Cómo puede mostrarse al buscador de Cristo
la Iglesia, y señalarle: "Ahí tienes lo que buscas"?)

Llorad, pues, los que amabais a la esposa fecunda
y lamentaos, hijos por vuestra madre estéril.

Mn. José Luís Cortés
Francisco el Buenagente, Ediciones Paulinas 1981

La perla i el tresor

2008-07-31T05:58:00.000-07:00

Mt 13,44-46
-Amb el Regne del Cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. També passa amb el Regne del Cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra.

Aquestes dues breus paràboles de l'Evangeli de St. Mateu em fan pensar que el Regne de Déu és quelcom tan gran i tan important que no té preu, d'un valor incomparable i inequiparable a qualsevol mesura que entenguem els seus fills.

Per tastar-lo, viure'l, fer-lo present en el cada dia, no voldríem donar-ho tot? No voldríem deprendre'ns de tot per una perla o un tresor tan especials? Sí,ho voldríem. Però tan sovint ens passa que no ens hi atrevim...

No ens hi atrevim per què tots els agents de borsa i tothom que està ficat en el món dels negocis ens aconsellen vendre el nostre patrimoni més endavant quan hagués pujat de valor o vés a saber quan...

Tot i així, desafiant les desacceleracions econòmiques i els agents borsaris nosaltres sabrem respondre a aquesta crida de Jesús a "vendre-ho" tot pel Regne de Déu? Jesús ens crida a fer una una opció ben radical per l'Evangeli. Certament és radical... radical i trencadora. Incomprensible, ben sovint, per l'escala de valors de la nostra societat i per nosaltre mateixos. Però, no s'ho mereix, la perla?

Cançó: Mon âme se repose

2008-07-11T00:25:00.000-07:00

Després d'una setmana a Taizé...

Mon âme se repose en paix sur Dieu seul, de lui vient mon salut.
Oui, sur Dieu seul mon âme se repose, se repose en paix.

La meva ània reposa en pau només en Déu, d'Ell em ve la salvació.
Sí, només en Déu reposa la meva ànima, reposa en pau.

Música
J. Berthier
Lletra
Sl 62, 2

Sonava aquesta cançó a l'Església de la Reconsiliació de Taizé quan, aixecant els ulls per mirar la multitud resant que tan m'impressiona, veig un nen petit dormint, amb el cap arrepenjat a les cames de la seva mare, amb la cara tranquil·la. El nen reposava la seva ànima en Déu... potser sense ser-ne conscient. Déu era allà i l'havia fet adormir. No ens passa que sovint Déu vol fer-nos adormir a la seva mà (amb confiança i amor) i nosaltres no ho volem? «Abans hauria d'anar a fer un encàrrec», «primer potser que deixi acabada aquesta feina»... Ens tapem les orelles per no sentir el «bona nit i bon son» del Pare, perquè pensem que hem d'estar ben desperts per poder controlar tot allò que hi ha al nostre voltant. Perquè aquest son no és una desconnexió, és una connexió mitjançant un altre cable diferent al que els nostres temps ens ofereix.

«La imatge viva d'aquest cant que estem resant» vaig pensar en veure el nen. Qui fos capaç de tornar a quedar-se adormit, confiadament abandonat a Déu...

L'esplendor de Déu...

2008-06-27T11:48:00.000-07:00

Demà és la festa de St. Ireneu de Lió i citades en un llibre i he trobat unes boniques paraules d'aquest bisbe de França que m'han cridat molt l'atenció i que vull compartir:

«L'esplendor de Déu és la vida de l'home. La vida de l'home és la contemplació de Déu.»

Breus i precises, són com una radiografia que mostren només allò essencial. Trobo que són complexes i que s'han de meditar per entendre-les. Allò més bonic que ha fet Déu som nosaltres, allò més bonic que podem fer és lloar-lo i donar-li gràcies a Ell... Són paraules plenes de confiança i esperança en l'Amor de Déu: Ell no es penedirà d'aquesta vida de l'home ni se n'allunyarà, Ell ens convida a l'abandó en Ell

Se'n pot treure molt de suc...!

Cançó: Ideal per a Confirmacions!

2008-06-18T09:40:00.000-07:00

Aquesta cançó trobo que és ideal per a Confirmacions! A la meva Parròquia (i diria que a moltes altres també) els confirmands entren en processó des de fora l'Església fins als primers bancs i la comunitat canta "L'Esperit del Senyor vindrà a vosaltres...". M'agrada especialment perquè diu a "vosaltres" i no pas a "nosaltres" (com algunes vegades es canta). És com si la comunitat els assenyelés. "Sou vosaltres els qui rebreu l'Esperit del Senyor, ànims i coratge!" No se us posa la pell de gallina? Quan la canteu penseu-hi...

L'Esperit del Senyor vindrà a vosaltres.
No tingueu por d’obrir de bat a bat
el vostre cor al seu amor. (2)

Ell transformarà les vostres vides,
us donarà un cor per estimar;
serà foc que purifica,
força en l’actuar.
Ell transformarà les vostres penes,
us sabreu fills seus ben estimats;
vostres cors obriu joiosos
a la llibertat.

L’Esperit del Senyor vindrà a vosaltres.
No tingueu por d’obrir de bat a bat
el vostre cor al seu amor. (2)

Ell enfortirà tota feblesa,
us dirà com heu de pregar;
posarà en els vostres llavis
paraules de bondat.
Ell canviarà tota tristesa
pel gran goig de la fraternitat;
vostres cors obriu joiosos
a la llibertat.

Pregària: Del P. Arnaldo Pangrazzi

2008-06-17T04:07:00.000-07:00

Després de força temps d'inactivitat (mil disculpes!) ens hi tornem a posar. Us deixo amb una pregària...

Gràcies, Senyor!
Per aquest nou dia a la meva vida.
Un dia que no haurà de tornar
i el significat del qual dependrà de mi mateix
i de la meva actitud.

Al concedir-me aquest dia, Senyor,
em dones temps per coneixèr-me millor,
per definir les meves opcions,
per fruir, patir i esperar.

Dóna'm temps, Senyor,
per reflexionar i pregar,
per escoltar i perdonar,
per donar i rebre,
per recordar i somiar.

I sobretot, Senyor,
dóna'm temps per estimar.

P. Arnaldo Pangrazzi, mi

Ascenció del Senyor: El tret de sortida

2008-05-06T04:57:00.000-07:00

Demano disculpes perquè l'activitat del blog durant aquests darrers dies ha estat sota mínims, sovint no es pot publicar amb la regularitat que un voldria...

Mt 28,16-20
Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. Jesús s'acostà i els va dir:

-He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

Preparats, llestos... ja! Jesús ens dóna el tret de sortida (encara que pugui sonar una mica violent...) per anar a escampar el seu missatge!

«Aneu i feu-los deixebles meus». Ens toca fer propaganda! Som corredors amb un promotor tan clar com peculiar: Jesús.

En aquesta difícil cursa no estarem sols, aquest peculiar promotor ens acompanya. No és com tots els altres: Ell fins i tot corre amb nosaltres!

Tampoc és una cursa qualsevol: és una carrera de relleus, com tota cursa de relleus amb un testimoni: un testimoni que es diu Esperit Sant (i que el Pare ens renova cada any 50 dies després de Pasqua).

Anem-nos passant el testimoni i ensenyem (segons la nostra humil experiència) a dur aquest testimoni a tothom que no participi dels relleus. Siguem apòstols i si per l'altre carril veiem passar un que fa la cursa tot sol ensenyem-li a dur el testimoni!

St. Jordi: 2 Bíblies en 5 anys

2008-04-24T01:59:00.000-07:00

Ja fa cinc anys que els dies de St. Jordi treballo en una llibreria (que no pas en una parada!), són uns dies on s'hi va molt de bòlit per allà. I a part és una feina ben bonica, la de llibreter.

Doncs bé, ahir per primera vegada en els cinc anys que hi he estat em van demanar dues vegades si teníem Bíblies per a nens. Jo els hi vaig ensenyar les que hi havia. Eren, totes dues vegades, una mare amb un nen (en edat de primera comunió) i era el nen qui va prendre la iniciativa en un dels casos.

Després em vaig quedar pensant que no me n'havien demanat mai cap, ja pot ser que ho haguessin demanat a algun company o que les haguessin trobat sense preguntar, etc. Però vaig trobar que era curiós. És que els nens tenen més ganes d'aprendre sobre la història de la salvació?

Em va donar per pensar que sovint ens queixem que la gent porta els nens a catequesi de comunió per tradició, pels regals, etc. Però diria que ben sovint alguns infants que possiblement aquest sigui dels únics contactes amb la fe en Jesús, tenen moltes ganes de conèixer Jesús. Estarem, nosaltres, sempre a punt per acollir-los com cal?

I a propòsit de Bíblies per a nens. Recomano la que fa poc a sortit a Claret: La Bíblia per a la mainada, la versió és del blocaire Daniel Palau.

Diumenge III de Pasqua: L'altre caminant d'Emaús...

2008-04-09T05:54:00.000-07:00

Lc 24,13-35
[...] es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:

-¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?

Els preguntà:

-Què hi ha passat?

Li contestaren:

-El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que ell viu. [...]
Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li:

-Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.

I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. I es van dir l'un a l'altre:

-¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?

Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem.[...]

Dos amics que caminen. Un es diu Cleofàs. L'altre no ho sabem. L'altre pot ser cadascú dels que llegeixen o escolten aquest passatge de l'Evangeli. És bonic pensar que en el nostre camí cap a aquest Emaús-Lloc de treball-Institut-Universitat-... (on fem cap cada dia) hi haurà algú que farà que li diguem que es quedi amb nosaltres. És cert que hi ha dies que diríem a tothom que marxés ben lluny. Però potser és que aquesta persona no se'ns ha presentat "explicant-nos les escriptures" ni "ens partirà el pa davant nostre". Si aquest que ens ve a l'encontre en el nostre camí d'Emaús és més silenciós, serà feina nostra, aleshores, descobrir en quin moment "ha partit el pa" i ens ha ajudat "explicant-nos les escriptures"...

Diumenge de Pasqüetes: La incredulitat de St. Tomàs

2008-03-29T13:09:00.000-07:00

L'Evangeli d'aquest diumenge passa tal dia com avui, un Diumenge de Pasqüetes. St. Tomàs ha fet com tan sovint nosaltres (ben tomassos i tomasses) fem: no ens atrevim a viure plenament amb la confiança de la fe. Quantes vegades hem arribat a posar els dits a les llagues, per haver de creure? Sort que el Ressuscitat és més gran que nosaltres i tot això i per més que tinguem les portes del cor tancades Ell és capaç d'acudir-hi amb el seu pau a vosaltres.

Per il·lustrar aquest Evangeli adjunto el quadre del pintor italià Caravaggio titulat La incredulitat de St. Tomàs.

Jn 20,19-31
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

-Pau a vosaltres.

Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:

-Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

-Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir:

-Hem vist el Senyor.

Però ell els contestà:

-Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!

Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

-Pau a vosaltres.

Després diu a Tomàs:

-Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.

Tomàs li va respondre:

-Senyor meu i Déu meu!

Jesús li diu:

-Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!

Caravaggio, La incredulitat de St. Tomàs, Roma 1601, oli sobre tela.

Un any a l'ermita

2008-03-29T13:03:00.000-07:00

Aquesta setmana ha fet un any que l'Ermita en xarxa obrí les portes per primera vegada! Aquesta aventura iniciada per anar fent camí seguint les petjades de Jesús en l'Evangeli ha anat prenent forma gràcies a diverses persones a les quals els hi agraïm de tot cor la seva ajuda i col·laboració! Gràcies també als que aneu passant de tant en tant pel bloc i també pels que deixeu algun comentari, sempre va bé! Seguim endavant, seguim tirant les xarxes!

Diumenge de Pasqua: «Hem vist el Senyor»

2008-03-25T06:05:00.000-07:00

Durant aquestes setmanes de Pasqua, publicarem una sèrie de suports ben diversos sobre l'Evangeli dominical. Comencem amb una cançó del CD Marcats per l'Esperit del grup Canta la Teva Fe, editat amb motiu de l'Aplec de l'Esperit '07.

Sempre que llegeixo aquest o d'altres que parlen de quan Maria Magdelena es troba el sepulcre buit i posteriorment amb el Ressuscitat se'm posen els pèls de punta: després del patiment extenuant que li va soposar la mort d'Ell, trobar-se'l cara a cara era com veure que realment Déu era present en les seves vides, que estaven salvats per l'Amor, que els faria ressuscitar a tots l'últim dia.

Jn 20,1-9
El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:

-S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.

Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.

Hem vist el Senyor

Primer raig de llum al cel
hem de fer camí,
doncs la pedra ha rodolat,
s’ha esvaït la nit!

No sabem on l’han posat,
no és aquí!
Un llençol d’amortallar
i un esglai al pit....

Llàgrimes d’uns ulls velats
cerquen el sentit
d’una absència que aviat
mudarà en el goig més gran
aquest plor contrit

És aquí! ha tornat!!!
Gloriós! Hem vist el Senyor!!! (2)

El Sol davalla al nostre entorn
tancat i petit,
ha alenat als nostres cors
el seu Esperit.

Ens crida pel nostre nom,
potser l’has sentit,
i ens envia al nostre món
que gemega a crits...

El que Jesús estimava (d'un personatge del darrer sopar)

2008-03-20T06:29:00.000-07:00

Sento els peus humits, no m’ha eixugat del tot bé, però no em ve de gust acabar-me’ls d’eixugar, em plau aquesta humitat entre els dits i em fa recordar tot allò bo que m’ha ensenyat i com m’ho ha explicat. Com una paràbola viscuda ha fet del servent que et renta els peus quan arribes en una bona casa. Sortir i fer-ho. Això és el que vull fer: llançar-me al món a explicar que Déu és l’Amor gran, un servidor... rentar els peus al mó, sí. Quin dia! Quina embranzida que ens ha donat, Ell, quin Amor. Feliços nosaltres si ho posem en pràctica! És tan captivador que no l’entenc, és tan entenedor que em captiva... m’estima, ens estima i l’estimo... Ho comparteix tot amb nosaltres, som els seus amics. El tinc a tocar i me’l miro distret, reclino el cap sobre el seu pit quan parla i diu quelcom que em fa enfosquir el cor. I li dic: «Senyor, qui és qui t’ha de trair?»

Decàleg quaresmal

2008-03-15T02:21:00.000-07:00

1. Tu que t'«apalanques» en el conformisme: aixeca't i camina!

Ets lliure d'escollir! Sigues críticament positiu enfront la vida!

2. Tu que et deixes caure sobre el matalàs dels desànim: aixeca't i camina!

Tens cor, davant els problemes: coratge i il·lusió!

3. Tu no et mous de la butaca de l'egoisme: aixeca't i camina!

Obre't al diàleg i no tinguis por d'expressar allò que sents i tens!

4. Tu que t'acomodes a la poltrona de l'autosuficiència: aixeca't i camina!

Si ets ric en qualitats, comparteix-les i posa-les a disposició dels qui t'envolten!

5. Tu qu jeus sota la figuera del «passotisme»: aixeca't i camina!

Supera't, sigues responsable, col·labora i participa per fer un món millor!

6. Tu que t'estires al sofà de l'individualisme: aixeca't i camina!

Tens capacitat per ser feliç, sigues solidari, col·labora i comparteix-ho tot amb els altres!

7. Tu que dorms en el llit de la mentida: aixeca't i camina!

Pots passar pel món essent signe de veritat i testimoni de bondat!

8. Tu que et mous pels interessos: aixeca't i camina!

Arribarà el dia que veuràs clar que l'interés més gran és el pròxim, estima'l!

9. Tu que et gronxes en el balancí de la feblesa: aixeca't i camina!

Tingues coratge, no tinguis por: busca el dia en que canviarem el món!

10. Tu que et recolzes en el banc de la poc fe: aixeca't i camina!

Descobreix Crist en el cor dels altres i la fe creixerà en el teu interior!

Rouco, de nou

2008-03-05T05:14:00.000-08:00

Sembla ser que els bisbes de la CEE, no devien escoltar amb prou atenció la primera lectura d'aquest diumenge (1Sa 16, 1.6-7c.10-13a), que ens recordava que el Senyor sempre escull els més petits i no ho van tenir massa en compte a l'hora d'escollir el seu president. Des del meu punt de vista, el Cardenal Rouco, fa una mica massa de soroll cada vegada que parla, per ser un d'aquests petits...

Tot fa pensar que ens toquen tres anys de mà dura i conservadora (com si últimament no ho fos poc...), tres anys d'aquells que quan sents per la ràdio el nom del bisbe ja penses: «quina una n'ha dit, ara?», segurament amb desil·lusions....

En fi, el que no podem fer, malgrat tot, és oblidar que Rouco no és els bisbes i els bisbes no són l'Església i Déu és més gran que l'Església.

La germana Mort

2008-02-26T05:18:00.000-08:00

Deixo aquesta imatge tan suggerent de José Luís Cortés del seu llibre Francisco el Buenagente. Aquesta imatge ens mostra tan tendrament com devia veure la mort St. Francesc d'Assís... Fa despertar un formigueig en el nostre interior que no sabem ben bé què és... La mort és aquesta nena petita? Condueix a l'Amor Per Sempre...

Tríptic III (gener-març'08): La confiança

2008-02-12T04:56:00.000-08:00

El tercer tríptic (del gener al març del 2008) de l'Ermita en xarxa el proposem amb el tema de la confiança. Cliqueu aquí per veure la resta de Tríptics. El primer text de la Bíblia és d'un capítol del prof. Isaïes. El següent és un text del G. Roger de Taizé, que va creure sempre que la confiança havia de ser la força que fes moure la vida de les persones. El tercer suport és un cant de confiança en el Senyor.

En Ell confio, no m'espanto

Ell és el Déu que em salva.
En ell confio, no m'espanto.
Del Senyor em ve la força i el triomf,
és ell qui m'ha salvat.
Cantant de goig
sortireu a buscar l'aigua
de les fonts de salvació.

Is 12,2-3

Una confiança senzilla

Hi pot haver realitats que facin bonica la vida? Sí, n'hi ha. I una d'elles és la confiança. Comprenem que el millor de cadascú de nosaltres es construeix en una confiança senzilla? Fins i tot un nen se'n pot adonar. Però, a qualsevol edat, alguns viuen marcats per la tristesa, la solitud, la mort d'éssers estimats. Avui dia, el futur és tan incert que molts van perdent les ganes de viure. Per a tots, la font de la confiança es troba en Déu. Ell és amor i perdó, i Ell habita en els nostres cors. La confiança no ignora pas el sofriment de tantes persones al món. El seu patiment ens interroga: com podem construir un món més habitable, recolzant-nos en una vida de comunió amb Déu? Lluny de fugir de les responsabilitats, la confiança en Déu ens manté drets allà on la societat està desestructurada. Ens permet avançar malgrat les dificultats. Ens permet estimar desinteressadament.

G. Roger de Taizé (1915-2005)
Dios nos quiere felices, Ed. PPC 2001.

Confiar i esperar

Bonum est confidere in Domino.
Bonum est sperare in Domino.

És bo confiar en el Senyor.
És bo esperar en el Senyor.

Música
Jacques Berthier

Cançó: Fes, Jesús, que jo et conegui

2008-02-06T09:58:00.000-08:00

Demanem a Jesús, avui Dimecres de Cendra, que la Quaresma que ara comencem sigui per nosaltres una oportunitat per coneixèr-lo millor (a Ell sempre se'l pot conèixer millor!) i d'aquesta manera anar-lo estimant...

Fes, Jesús, que jo et conegui,
Que si et conec t'estimaré
I si t'estimo et seguiré.

Xarxa Tradiblog

2008-02-04T10:33:00.000-08:00

Des d'aquest gener podem trobar a Internet la Xarxa Tradiblog. La Xarxa Tradiblog és un espai per a la cultura i la tradició catalanes, on també s'hi allotgen quasi un centenar blocs de parla catalana d'arreu del Països Catalans.

Des de fa unes setmanes l'Ermita en xarxa ha passat a formar-hi part. Podreu trobar-la a l'apartat d'història, arqueologia, museus, arxius, biblioteques, cristianisme i etnologia.

Visiteu-lo a:

http://tradi.blogspot.com/

Des d'aquí molts ànims per la iniciativa i moltes gràcies!

El Xiprer, 10 anys d'acolliment

2008-01-15T05:10:00.000-08:00

L'any passat en va fer 10, que la Mercè Riera i el seu marit, el Xavier Quincoces (a.c.s.), van parar la taula per primera vegada al Xiprer, a Granollers. Una enciclopèdia definiria el Xiprer com un menjador social de Càritas, però possiblement si preguntéssim a qualsevol dels immigrants que hi van a dinar, o els treballadors socials, o el voluntaris, etc. tots ens dirien alguna cosa ben diferent i sovint ens dirien: «vine-ho a veure!». És molt més, el Xiprer.

Totes les persones que han passat per la taula, a l'hora de dinar, però també la comunitat que s'hi reuneix els dissabtes al vespre per celebrar la missa tenen històries ben especials, sovint dramàtiques i dures... La Mercè les escolta i s'implica en elles i això fa que aquells que les pateixin arriben a dipositar en ella una confiança...

Li he demanat que a través d'una d'aquestes històries m'expliqués què era el Xiprer. M'explica la història del Rafael,«la tinc gravada a la memòria», diu. Un home andalús que «era dels de la colla que venen a dinar», havia hagut de passar proves molt dures des de petit fins al final de la seva vida... M'explica una història llarga i que em deixa la pell de gallina, però aquí només en transcric la infància, que és on ella vol anar a parar.

Als tres anys, la mare del Rafael va morir i el seu pare, no podent-lo cuidar va decidir portar-lo a casa d'uns parents. El Rafael explicava que el seu pare se'l va carregar a coll i el va portar per la «sierra», feia molt de fred i tenia molta por. Abans d'arribar al poble dels parents, van arribar a una estació de tren i son pare el va amagar sota el seient d'un tren (Rafael recordava com eren els barrots del seient) dient-li que ara tornava.

El nano va quedar abandonat i va anar a parar en un centre d'acollida fins els 10 anys que anà a viure a casa sons avis materns. Treballava en un «cortijo», netejant els animals i heus aquí que per anar de casa al «cortijo» havia de passar per unes «cañadas», quan hi passava era molt fosc i tenia molta por. Una vegada, s'hi va trobar una dona. El va acompanyar pel camí i ell ja no la va veure mai més. Aquesta companyia la va sentir tan especial, que si algun dia estava trist, anava fins on havia trobat la dona i pensava en la seva companyia.

Al cap d'uns anys, remenant per casa els seus avis va trobar una foto de la dona que l'havia acompanyat. «Abuelo, quien es esta mujer?», que li va dir. Li respongué: «Esta es tu madre». Ni un sol dia deixà de pensar en aquesta presència i en la seva mare. Déu hi era, les persones segueixen present a la vida.

La Mercè diu que el Xiprer vol ser com aquesta mare, que acompanya en les situacions difícils. Al cap de 10 anys continuen treballant... i per allà i continuen passant molts immigrants, moltes històries...

Els Savis, els Reis, els Mags...

2008-01-07T06:22:00.000-08:00

Mt 2,1-12

Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven:
-On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.
Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren:
-«A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:
I tu Betlem, terra de Judà,
no ets de cap manera la més petita
de les principals viles de Judà,
perquè de tu sortirà un príncep
que pasturarà Israel, el meu poble.»
Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella i els encaminà a Betlem dient-los:
-Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.
Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.
I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

Veiem que en sentir les paraules «Rei dels Jueus», referides a Jesús, Herodes s'inquieta. Per què? Perquè no entén la manera de ser Rei que té Jesús («la seva reialesa no és d'aquest món...), pensa en Jesús com en un polític i això, com a Pilat, li fa agafar por.

No ens passa a nosaltres que no entenem la reialesa de Jesús? I si no entenem pas la seva reialesa ens fa por fer-lo Rei del nostre cor. És a dir que sigui el que porta les regnes de la nostra vida.

Si contemplem els passatges dels Evangelis de St. Mateu i St. Lluc on expliquen l'episodi del naixement, els personatges que més hi destaquen per la diferència que a primer cop d'ull hi ha entre la resta, són els Savis. Són els únics rics i amb estudis, ben vestits, ben menjats, ben considerats... Possiblement els que s'assemblen més a nosaltres que tenim la sort d'estar en la classe mitjana.

En els Savis hi veiem un signe d'esperança. Veiem en ells que, si nosaltres estem atents als senyals (estrelles) que en el nostre cada dia ens indiquen on podem trobar Jesús, malgrat tinguem estudis o vestim bé o estiguem ben considerats o... si ens fem humils com els Savis-Reis-Mags, estem atents a les estrelles del dia a dia i ens sabem treure la corona de rei, sí que podrem adorar Jesús i adorar-lo també en els altres.

Cançó: Aber du weiβt den Weg für mich

2008-01-03T10:42:00.001-08:00

Aquest cant de Taizé, que ha estat ben present a la trobada europea de Ginebra, és bonic per la música, però ben especialment per la seva lletra, de Dietrich Bonhoeffer. Quan vaig llegir-ne la traducció, després d'una estona de cantar-la, em vaig adonar que allò que cantava eren unes paraules sortides directament del cor d'aquell home. Bonhoeffer era protestant, però aquesta pregària pot ser perfectament de qualsevol persona que estimi a Déu, de qualsevol confessió, tradició i fins i tot religió...

Gott, laβ meine Gedanken sich sammeln zu dir. Bie dir ist das Licht, du vergiβ micht nicht. Bei dir ist die Hilfe, bei dir ist die Geduld. Ich verstehe dine Wege nicht, aber du weiβt den Weg für mich.

Déu, reuneix els meus pensaments en Tu. En Tu es troba la llum, Tu no m’oblides. En Tu hi trobo l’auxili, en Tu trobo la paciència. No entenc els teus camins, però tu coneixes el camí per a mi.

Lletra
Dietric Bonhoeffer, Pastor luterà (1906-1945)

Música
Comunitat de Taizé

«La bella nit!»

2007-12-27T10:35:00.000-08:00

En els Pastorets d'en Folch i Torres, en l'escena en l'Anunciació als pastors, quan aquests es desvetllen i ve l'àngel a anunciar-los el naixement de Jesús, hi ha un pastor que exclama: «La bella nit!».

Ho diu fent referència al fet que no fa fred, que de cop i volta comença a despuntar el dia i que se senten els ocells i música...

Heus aquí que fa tres nits, la Nit de Nadal, al sortir al carrer de camí a la Missa del Gall, (al menys a la meva vila) a fora feia molt poc fred i s'hi respirava una calma i una tranquil·litat... Em va semblar que era la bella nit dels Pastorets!

Ho devem ser una mica de pastorets tots plegats, la Nit de Nadal. Fent via a l'Església, per anar a adorar el Nen Jesús a missa. Ja podríem buscar, cada nit on es troba el Nen Jesús per anar-lo a adorar...

Nadal

2007-12-24T05:21:00.000-08:00

L'Ermita en xarxa desitja un molt bon dia de Nadal a tothom!



Per Nadal, Déu es fa home.
Es fa home entre els homes i per als homes.
Déu es fa home, sense fer-s'hi entre els grans homes.

Déu es fa home per els homes humils 
i amb necessitat de viure diferent i amb set de pau interior.

Déu es fa home sense fer-se príncep... o sí? 
Es fa príncep de la senzillesa, 
es fa príncep dels nets de cor 
i amb la intenció de purificar aquells qui no ho són.

Déu es fa home, sent príncep i sense pretencions de poder. 
És possible això entre els homes? 
Jesús ens ensenya que sí! 

Per Nadal, ens diu que sí!
Que Ell ens salvarà de les pretensions de viure envoltat de diners 
i ens portarà una senzillesa, humilitat i pau del cor inimaginables! 
Una estimació inimaginable! 
Que ens ve del Pare Bo, inimaginablement misericordiós, inimaginablement bo.
I ens dóna la certesa que no ens descuidarà mai, i per Nadal ens ho recorda. 
El seu Fill ve i amb Ell una cosa molt important: 
la clau de Déu per obrir el cor a unes persones que ho vulguin. 

Però a Ell li és igual si ho volem o no ho volem, 
Déu espera, pacient, al costat de cada fill seu 
aguantant la clau 
i quan veu que aquell fill seu busca la clau del seu Pare, 
Déu penetra silenciosament al seu cor i no se'n separa mai més.
Mai no ens descuida.

I és per Nadal, que tots nosaltres volem recordar, 
per bé que l'Esperit Sant ens ajuda, 
que Déu ens estima i que ens envia els seu Fill 
per fer-nos comprendre que 
el Bon Déu ens vol feliços per Nadal i per sempre.

Nit de Nadal!

2007-12-24T04:27:00.001-08:00

Dibuix de la primera Nit de Nadal de Mn. José Luís Cortés del llibre ¡A la buena de Dios!, que junt amb Mons. Alberto Iniesta (Bisbe Auxiliar emèrit de Madrid) va publicar a l’editorial PPC el 1978.

Que el Déu dels senzills, el que juga amb els seus fills i els fa moixaines; el que és músic i és amic dels animals; el que va descalç i amb un batí; el que és més pobre que el més pobre; el que només estima; i el que ens ofereix el seu Fill, ens doni una bona Nit de Nadal!

Petjades d'Advent (IV): L'anunciació, diorama...

2007-12-23T05:25:00.000-08:00

Aquest diorama de Fr. Gilbert Galceran de Sta. Maria de Solius, (perdoneu-me la mala fotografia) il·lustra a la perfecció el text de l'Evangeli de St. Lluc. Hi destaco la senzillesa entre els dos suports. Queda clar que l'escena és quelcom important i senzill a la vegada, l'anunci és clar i directe, sense més carters que un sol àngel. S'hi respira una pau...

Lc 1,26-33
El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué:

-Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.

Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué:

-No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.

Petjades d'Advent (III): Ubi caritas

2007-12-22T04:45:00.000-08:00

Una de les coses que faig aquests dies d'Advent és anar a ajudar a Càritas Interparroquial de la meva ciutat. S'ha d'anar amb la furgoneta per les Parròquies i escoles a buscar el menjar que setmanes abans s'ha estat portant... Després s'ha d'endreçar tot en uns magatzems força precaris, amb una mitjana d'edat de voluntàries i voluntari elevada (65 anys? 70?). Per això s'hi ha d'anar en aquests dies de tanta feina a donar un cop de mà...

Entre pots de conserva i pastes i lots i voluntàries amb més de 50 anys d'experiència... es veu la presència de Déu. Que acompanyarà el pot de préssec en almívar i a la persona que el vagi a buscar durant els dies previs al Nadal, per sempre. En cada racó i en cada pila de paquets d'arròs i llegums, Déu és allí. És l'escenificació del cant de Taizé que segueix. On hi ha caritat, hi ha Déu.

Ubi caritas et amor, Deus ibi est.

On hi ha caritat i amor, Déu hi és.

Música
Jacques Berthier

Petjades d'Advent (II): Noia del poble

2007-12-12T05:43:00.000-08:00

La segona Petjada d'Advent: aquesta cançó, Noia del poble, es canta molt per aquestes èpoques a la meva parròquia. Casi que me n'agrada més la música que la lletra, llàstima que encara no sé com es fa per afegir músiques a les entrades del bloc... Si algú en sabés l'autor i en pogués donar les referències li estaria agraït.

Noia del poble, Maria,
d'un poble de vinya i blat,
si tens morena la cara
és del sol que t'ha colrat.
Déu per vora teu passava,
vora el camí et va trobar.
Noia del poble, Maria,
Mare de l'amor més clar.

Era el temps de primavera,
era un temps per estimar:
et va dur vora de l'aigua,
als quatre rius et banyà,
et va cobrir amb lli i amb seda,
d'or i plata et va abillar.
Noia del poble, Maria,
Mare de l'amor més clar.

Et donà flor de farina
i oli dels oliverars;
fruit de la terra promesa,
mel i mató vas tastar.
Com un segell va posar-te
al seu cor i en el seu braç.
Noia del poble, Maria,
Mare de l'amor més clar.

Ets un badiu, una eixida
de la masia del pa,
una font que raja sempre
fins que de set no n'hi haurà.
Brot d'aquella soca antiga
d'on la vida va brostar.
Noia del poble, Maria,
Mare de l'amor més clar.

Maria de l'esperança,
que vetlles gresol en mà,
la llavor duies colgada
que l'Esperit va covar.
Déu te guard, noia del poble,
que tan blanc llesques el pa.
Noia del poble, Maria,
Mare de l'amor més clar.

Petjades d'Advent (I): La Mare

2007-12-09T06:45:00.000-08:00

Amb aquesta s’inicia un recull d’entrades al blog que durant l’Advent ens portarà cap al Nadal. Seran un conjunt de suports ben diversos. Petjades per arribar al Nadal generalment amb Maria com a testimoni, que serà ben present en els Evangelis d’aquests dies...

Comencem amb una imatge: un dibuix de Mn. José Luís Cortés del llibre ¡A la buena de Dios!, que junt amb Mons. Alberto Iniesta (Bisbe Auxiliar emèrit de Madrid) va publicar a l’editorial PPC el 1978.

Mentre la Míriam neteja nota un cop al ventre, que la fa sentir increïblement viva per dins! S’atura, seu al pedrís i es mira la panxa, grossa, que porta el nen a dins. Vol que l’entrada de casa quedi ben neta.

Mentre és asseguda passa gent que la saluda i diu, tot passant, que la Míriam és ben bonica, que en Pep fa sort amb ella i que vés, la Míriam, serà una bona mare, que com ella no n’hi ha. La Míriam els ha sentit, però tampoc no n’ha fet gaire cas.

Pensa que qui ha fet sort de debó en el fons és ella, en Pep l’estima i el Bon Déu li ha concedit un do... Amb prou feines li queden tres setmanes, quan neixi en Manel serà la sort més grossa, aquesta... Dibuixa un mig somriure i continua fregant.

Relats, una revista per a joves

2007-12-03T10:12:00.000-08:00

Des del principi del blog, als Enllaços, n’hi ha un a la web de la revsita Relats per a joves. Avui l’Ermita en xarxa els hi fa una mica de propaganda... tornant la que han fet ells en el seu darrer número, el d'octubre, novembre i desembre (el 12), on a la secció «Creació Jove» hi apareixia un article sobre l'Ermita en xarxa. Gràcies!

El gener del 2005 va néixer Relats, una revista trimestral de pensament, feta per joves.

Relats parla de solidaritat, compromís i transformació social, però també de filosofia, medi ambient, ecumenisme i interreligiositat, i la pau i el respecte entre cultures... Tot des del punt de vista de testimonis de primera mà: experiències de joves que s’han implicat en la societat per fer-la millor.

Relats no té pretencions de canviar el món... només intenta fer conèixer de forma discreta la gent que amb les seves accions i pensaments ajuden a fer el món una mica més humà i sensible a tot allò que ens envolta silenciosament i sense cridar l'atenció.

A més de la revista, l'Equip de Relats també coordina l'espai de pregària des de l'actualitat: la «Pregactualitat» (que podeu trobar a: http://www.jesuites.net/pregactualitat/).

La revista surt quatre cops l'any (gener-març, abril-juny, juliol-setembre, octubre-desembre) i la subscripció val 10 euros pels menors de 25 anys i a partir de 26, en val 15.

Els podreu trobar a la llibreria Claret (c. Roger de Llúria 5, Barcelona) i a Internet a:

http://www.revistarelats.cat/

Animeu-vos a subscriure-us'hi, val molt la pena!

El truc de Déu

2007-11-27T05:11:00.000-08:00

Mil disculpes per tenir l'ermita abandonada aquests dies. Aquí una paràbola...

Ap 3,20

Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.

«Una vegada hi havia un home que va anar a visitar-ne un altre. Quan va arribar a la porta de casa va trucar al timbre i es va estar esperant una bona estona. No va obrir ningú. Va tornar a prèmer el botó del timbre, però ningú li obrí la porta. No es resignava a marxar perquè estava convençut que a l'interior de la casa hi havia la persona que buscava. Així que va estar trucant, pacientment, durant molta, moltíssima estona, però no l'obrien. Potser tenien la ràdio massa forta i per això no l'obrien, o potser estaven dutxa... O fins i tot es devien fer els sords. L'home no deixava de trucar, n'estava segur allí dins hi havia algú... I encara deu trucar ara...»

No som una mica nosaltres, aquestes persones que ens fem els sords, quan ens truquen al timbre? No és potser el Déu Pacient que tan ens estima, l'home que no vol marxar de davant la porta? No truca Déu, a la porta de casa nostra sempre i a cadascú (Ell està convençut que hi som sempre, a casa)? Què és per a nosaltres aquesta ràdio massa forta que ens priva sentir a Déu quan truca? I no podem nosaltres, ajudar a baixar la ràdio o a sortir de la dutxa, a la gent que no sent el truc de Déu?

El nen que reposava en Déu

2007-11-17T06:37:00.000-08:00

Continuem parlant dels nens, que pugen al Presbiteri per resar el Parenostre al voltant de l'altar.

Fa uns dies vaig veure des de darrere estant del Prevere que presidia, un nen que se’l mirava amb el cap tombat sobre els braços i aquests recolzats a l’altar i quedava just davant de la patena i el calze amb el pa i el vi acabats de consagrar. No sé si ho feia perquè tenia son o perquè estava cansat o ves a saber, però tenia un aspecte molt seré i despert.

La qüestió és que em va venir al cap un títol per aquella escena: «el nen que reposava en Déu». Després, pensant-hi, vaig veure que Déu ens dóna la oportunitat de reposar en Ell. De trobar una pau serena, que ens ofereix el Parenostre i l’Eucaristia. Com ho feia aquell nen.

Ho sabríem fer, reclinar el cap a la falda de Déu? Reposar en Ell, abocant-hi tots els nostres problemes i inquietuds... Aquests gests tan simples però tan plens de significat ens ajuden a entendre encara més que Déu Pare és més Pare.

«Podeu pujar els nens per cantar el Parenostre»

2007-11-14T06:06:00.000-08:00

En la missa dominical de la meva Parròquia, durant el Parenostre i la pau, els nens i les nenes pugen al presbiteri i es col·loquen al voltant de l’altar donant-se les mans. A vegades n’arriben a ser uns quaranta i han de fer com una doble fila, de manera que més que un cercle queda com una mena de pinya...

És curiós perquè el mossèn diu: «Podeu pujar els nens per cantar el Parenostre» i tots els nens pugen corrent i saltant al Presbiteri, com si amb aquelles paraules el Prevere haguessin donat el tret de sortida d’una cursa.

Sempre hi ha uns germans que pugen des del fons de l’església agafats de la mà a poc a poc, al seu ritme, a diferència dels altres que hi van a grans gambades.

A ells també els esperen. Els músics no comencen a tocar fins que tots els nens han trobat el lloc al voltant de l’altar. I m’agrada molt això. Perquè Déu sempre veu a tothom i espera tothom, encara que vagi a poc a poquet.

Un cop ha acabat el Parenostre i el mossèn envia als nens a donar la pau, un per un donen la mà al Prevere i als acòlits i marxen corrent igual i contents, tenen una feina importantíssima: dur la pau de Déu als més grans, que ja no pugen a dalt. I és que és als infants qui Déu dóna missatges tan importnats com la Seva pau.

La misericòrdia

2007-11-09T11:15:00.000-08:00

Mt 18, 21-22.
Pere preguntà a Jesús:
-Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà? Set vegades?
Jesús li respon:
-No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

Més clar ja no pot ser: això per Jesucrist és el més important. Perdonar. Convidar als germans teus que t'han ofés a ser presents en la vida teva, com si res no hagués passat.

Si algun dia una germà m'ha ofès i no hi ha manera que reconegui allò que ha fet mal fet, parlo amb ell, havent-lo perdonat primer amb el cor i no de paraula, sense que ell m'ho demani. Si així no resulta, crido una tercera persona perquè en sigui testimoni. Si tampoc resulta així, parlo amb la comunitat. Si el meu germà aleshores no es vol apropar a mi, perdonant-lo li faig entendre que serà acceptat al meu cor quan ell desitgi tornar a mi.

Aquest últim paràgraf està basat en un fragment de l'Antic Testament. No en sé les referències. Si algun lector ermità que passi les pot enviar, benvingudes seran. Aquest és l'ultima entrada sobre aquella pregària del G. Roger de Taizé sobre les tres crides de l'Evangeli.

La senzillesa

2007-11-03T02:16:00.000-07:00

Jn 19,21

Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor en el Cel.

Ja sabem com acaba la història: el jove a qui anaven dirigides aquestes paraules de Jesús se n'anà trist, tenia molts béns i no els volia abandonar.

Aquí Jesús ens planteja un element escencial per a fer-nos seguidors d'Ell: la senzillesa. No es pot servir el Crist sense ser humil ni senzill. Qui eren els que tenien enveja a Jesús? Els rics fariseus. I vés per on, els fariseus no eren pas humils, es volien fer veure: quan resaven, quan feien almoina... En canvi Jesús havia dit als seus deixebles que quan resessin ho fessin en secret, que quan donessin als pobres, el mateix. Ser humil, és a dir senzills de cor, ens és imprescindible per ser seguidors de Crist.

Si som senzills i humils i abandonem els tresors d'aquí la Terra, el tresor que tindrem al Regne del Cel serà gran, el Pare Bo ens recompensarà.

La joia

2007-10-27T05:20:00.000-07:00

Ve de l'entrada La pregària de les tres crides de l'Evangeli.

Fl 4,4a
Viviu sempre contents en el Senyor!

Jesús predicava la joia i ens ho diuen també els apòstols: que visqum contents, perquè en Ell i el seu Pare només hi ha alegria, per bé que podem passar per situacions angoixants, a mi sempre se'm fa present un recó per a la joia, que ve indubtablement del nostre Pare del Cel.

A més: què seria la nostra vida sense la joia, l'alegria. Es pot portar una vida freda, trista; però, no es pot creure en Jesús sense la joia que li omplia el cor a Ell. Naturalment que quan s'acostava el moment de la seva mort, Ell, no ho estava de content; el vespre del dia de l'Últim Sopar encomanà el seu alé al Pare i, tot i que estava espantat, demanà que es fes la voluntat de Déu i no la seva. Si estem tristos, el que hem de fer és encomanar-nos al Pare, res més, Ell ens menarà a la seva voluntat. Tal hi com va fer Jesús.

Déu ens tira floretes

2007-10-24T09:07:00.001-07:00

A Déu li agrada tirar-nos floretes. Li agrada fixar-se en allò bo que fem, i no pas en allò dolent. I li deu costar... i tan si li deu costar. És difícil en nosaltres, els homes i les dones trobar-nos les coses boniques mentre anem destruint-nos mútuament. Déu ho pot tot i per sobre d’allò que és mal sap unificar allò que fem de bo. És sovint tan difícil veure que algú que no estimem prou ha fet quelcom bell. M’agrada pensar que a Déu no li és difícil veure la bondat per sobre la maldat, és més: li agrada fer-ho. Donem-li gràcies.

La pregària de les tres crides de l'Evangeli

2007-10-20T05:13:00.000-07:00

Pel G. Roger de Taizé i per la Comunitat de Taizé en si han estat i són molt importants el que ell en deia les tres crides de l'Evangeli o l'esperit de les Benaurances, també: la joia, la senzillesa i la misericòrdia. En el Compromís de Vida de cada Germà aquestes paraules hi són ben presents.

Amb una breu, però bonica pregària del Fundador de la Comunitat, introduïm tres textos que es publicaran properament sobre el tema:

Beneix-nos, Tu el Crist,
a nosaltres i a tots els que Tu ens has confiat,
guarda'ns en l'esperit de les Benaurances:
la joia,
la senzillesa,
la misericòrdia.

G. Roger de Taizé, 1915-2005
Les fonts de Taizé

Tríptic II (octubre-desembre'07): La fe

2007-10-10T08:33:00.000-07:00

El segon tríptic (de l'octubre al desembre del 2007) de l'Ermita en xarxa el proposem amb el tema de la fe. Cliqueu aquí per veure el tríptic anterior.
.
El primer text de la Bíblia és un breu però bonic versicle de l'Evangeli de St. Mateu. El segon és un text trobat en papers antics de catequesi. És una nova paràbola que Jesús hagués pogut explicar als seus amics, un dia en que ells discutien sobre els avantatges i els inconvenients de tenir o no tenir fe.

Si tingués fe com un gra de mostassa...

Us ho asseguro: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: "Vés-te'n allà", se n'hi aniria. Res no us seria impossible.

Mt 17,20bc

La llanterna de la fe

Una nova paràbola:

Discutien els amics del Senyor sobre els avantatges i els inconvenients de tenir o no tenir fe. Ell llavors els digué:

-Tenir fer és com que et donin una llanterna per a una excursió nocturna. El paisatge no canviarà pel fet d'estar il·luminat, ni minvarà el cansament pel camí recorregut. El que passarà és que qui tingui la llanterna hi veurà més bé i caminarà amb més seguretat. El pes de la llanterna li pot ser molest en algun moment; les ombres que es formin podran suggerir-li ferotges fantasmes fantasmes, però sortós el caminant que té una llanterna mentre camina de nit: podrà veure el camí i no caurà, i sortós encara més si il·lumina els altres...

Fe(sta)

Sempre m'ha agardat pensar que la paraula «fe» són les dues primeres lletres de «festa». I crec que realment la fe és això: una festa. La festa que tothom que té fe en Déu celebra cada dia en el món. Però tan sovint es veu tallada aquesta festa, per gent que no li deu agradar fer festa...

Si tots els fills de Déu, poguéssim deixar-nos de paraules sovint carrinclones i poguéssim viure la fe tot fent festa: deixant-nos sorprendre per l'inesperat, per la senzilla bellesa de la natura... Potser així veuríem realment que Déu vol que fem festa, vol que siguem feliços... (us heu fixat que «fe» també està en «feliços»?)

«Francisco, el Buenagente»

2007-10-05T10:17:00.000-07:00

Coincidint amb la festa d'ahir, St. Francesc d'Assís, us recomano un llibre: un còmic sobre St. Francesc. No és una «vida de sant» com moltes en podem trobar. Aquest llibre és un d'aquells que, senzillament, et fan pensar que només serem lliures quan ens despullem de tot allò que ens fa esclau de la societat on vivim i que només així trobarem l'alegria perfecte, que tant buscava Francesc.

Francisco, el Buenagente
José Luis Cortés
Ediciones Paulinas, 1981.

Pregària: El dia més bell

2007-09-29T03:32:00.000-07:00

El dia més bell? Avui.
L'obstacle més gran? La por.
La cosa més fàcil? Equivocar-se.
L'errada més gran? Abandonar-se.
L'arrel de tots els mals? L'egoïsme.
La distracció més bella? EL treball.
La pitjor derrota? El desencoratjament.
Els millors mestres? Els nens.
La primera necessitat? Comunicar-se.
Allò que fa més feliç? Ser útil als altres.
El misteri més gra? La mort.
El pitjor defecte? El mal humor.
La persona més perillosa? La mentidera.
El sentiment més roí? El rancor.
El regal més bell? El perdó.
El més imprescindible? La llar.
La ruta més ràpida? El camí correcte.
La sensació més agradable? La pau interior.
L'abrigall més eficaç? El somriure.
El millor remei? L'optimisme.
La més gran satisfacció? El deure acomplert.
La força més potent del món? La fe.
Les persones més necessàries? Els pares.
La cosa més bella de totes? L'amor.

M. Teresa de Clacuta, 1910-1997

I per vosaltres quin és... El dia més bell? L'obstacle més gran?...

«Segueix-me!»

2007-09-23T08:24:00.000-07:00

Mt 4,19-20

Jesús els diu:

-Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.

Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir.

Mt 4,21b-22
Eren a la barca [...], repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir.

Mt 8,21-22
Un altre, un dels seus deixebles, li digué:

-Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare.

Jesús li respon:

-Segueix-me, i deixa que els morts enterrin els seus morts.

Mt 9,9
[...] Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué:

-Segueix-me.

Ell s'aixecà i el va seguir.

Mc 1,17-18
Jesús els digué:

-Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.

Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.

Mc 1,20
[...] Tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca i se n'anaren amb Jesús.

Mc 2,14
[...] Li digué:

-Segueix-me.

Ell s'aixecà i el va seguir.

Lc 5,27-28
[...] Li digué:

-Segueix-me.

Ell ho deixà tot, s'aixecà i es posà a seguir-lo.

Lc 9,59ab
A un altre li digué:

-Segueix-me.

Jn 1,43bc
[...] Jesús resolgué de sortir cap a Galilea. Troba Felip i li diu:

-Segueix-me.

Jn 21, 19bc
[...] Jesús va afegir:

-Segueix-me.

He buscat trossos de l'Evangeli en que Jesús deia a algú que el seguís. I he estat pensant. En quasi tots els passatges només diu: «Segueix-me!», i ja està! No dóna cap més explicació. A qui van adreçades les paraules podria dir: «Mira-te'l aquest! Que el segueixi perquè sí!». Però també m'he adonat que en quasi tots els casos, aquesta persona s'aixeca, ho deixa tot i sense dir res se'n va amb Jesús. Per què?

Perquè confia en aquell home que diu les coses amb tan de convenciment. Sense saber com, ha estat captivat per Ell. Aquest «segueix-me!», és tan fort, que encara que sigui sense explicacions, que senzillament per la confiança el fa capaç de deixar-ho tot. També m'agrada perquè el segueixen silenciosament, pocs (si us hi fixeu en els textos) li diuen: «Sí, et seguiré fins la fi del món». No...

Anys després d'haver-se escrit l'Evangeli, aquest segueix-me continua sent el mateix crit fort i convincent d'aleshores. Al nostre món, per sort, tenim testimonis de gent que segueix a Jesús sense fer escàndol, actuant amb senzillesa, confiança i constancia... I nosaltres, com seguim al Crist?

El primer Bon Pastor

2007-09-19T06:58:00.000-07:00

Primera imatge de Jesucrist que s'ha trobat, del segle III, a les Catacumbes de Priscilla (Roma).

Diuen que és la primera imatge de Jesús. El primer Bon Pastor. És bonic que decidicin pintar-lo així: com un pastor amb la mà allargada. Si us hi fixeu veureu que mira cap a un costat com si haguéssinn de venir, encara, moltes més ovelles que les que hi ha a la imatge. Aquest ramat a qui Jesús allarga la mà i que encara a de venir, devem ser els milers i milers de cristians que hem vingut després seguint les petjades d'aquest Pastor.

Trobada de blocaires cristians

2007-09-19T06:52:00.000-07:00

El 27/09/07 es fa la trobada de la Blocosfera cristiana. L'Ermita en xarxa, però, no hi podrà ser present i excusa la seva assistència. Em sap molt greu i des d'aquí desitjo que vagi, si Déu vol, molt bé.

Esperem que l'experiència sigui positiva per a tots els blocaires cristians i es pugui tornar a repetir ben aviat!

Pregària: D'un soldat

2007-09-11T04:37:00.000-07:00

Quan em van llegir per primera vegada aquesta pregària vaig acabar plorant, ara li tinc molta estima...

Escolta'm, Déu meu, jo no havia parlat mai amb Tu!
Avui voldria saludar-te. Com va, això?
No sé si ho saps, em deien que no existies,
i jo, pobre de mi, vaig creure que era veritat.

Mai no havia mirat la teva gran obra,
però ahir, des d'aquell cràter que va fer un obús,
vaig veure el teu cel ple d'estrelles
i vaig comprendre que m'havien enganyat.

Ja és ben curiós:
en aquest terrible infern
he trobat la llum per mirar la teva Faç.
Després d'això, no tinc moltes coses per dir-te,
sinó només que estic content d'haver-te conegut.

Després de mitjanit hi haurà l'ofensiva,
però no tinc por. Sé que tu vetlles.
El senyal! Bé, Déu meu, me n'haig d'anar...
T'he agafat efecte...
Et voldria dir encara que, com ja saps, la lluita serà dura,
i potser aquesta nit trucaré a la teva porta.
Encara que mai no havíem estat amics,
¿em diexeràs entrar si vinc a veure't?

Mira, estic plorant.
Veus, Déu meu?
Estic pensant que ja no sóc dolent.

Bé, Déu meu, me n'haig d'anar.
Bona sort!
És estrany, però ja no em fa por la mort.

Un soldat anònim mort durant la Segona Guerra Mundial
Pregàries d'avui i de sempre, Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1974

Tornar de vacances...

2007-09-01T05:07:00.000-07:00

Lc 9,28b-36
Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem. A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué:
-Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.
No sabia què deia. Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol.
Llavors va sortir del núvol una veu que deia:
-Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.

D’aquest Evangeli se’n poden treure moltes coses... Però ara em vull fixar especialment en el verset que Pere li diu a Jesús: «Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres tendes: una per a Tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». Diu que Pere «no sabi què es deia».

Amb unes bones vacances, profitoses en tots els sentits, ens pot costar tornar a la normalitat del curs. Les bones vacances són la muntanya on Jesús va amb els deixebles, on s’hi està tan bé... Més d’un voldria plantar-hi unes tendes per quedar-s’hi i fer vacances tot l’any... Una mica com els deixebles: s’hi trobaven tan bé allà que no volien tornar a la realitat de cada dia.

Però no. Jesús ens fa tornar a lloc: ara ens toca baixar de la muntanya de les vacances i tornar a la realitat del nostre dia a dia.

Amb tot el que Jesús ha posat al nostre abast durant les vacances, ara hem de saber tornar i posar-ho en pràctica. Tenim tot un curs per fer-ho...

L'aranya de l'Església de la Reconciliació

2007-08-27T09:00:00.000-07:00

I després d'una estada a Taizé...

A Taizé, abans d’entrar en una pregària una de les portes d’entrada exteriors de l’Església de la Reconciliació, hi vaig veure una teranyina. Estava entre la porta, la frontissa i el marc de la porta.

A dins, en silenci, abans de començar la pregària, he pensat que si hi havia una teranyina, devia ser perquè feia temps que aquella porta no s’havia tancat i una aranya havia aprofitat per teixir-hi la seva teranyina.

I així vaig pensar que era bonic, que hi visqués una aranya, allà. Perquè volia dir que aquella porta no es tancava gaire sovint, l’Església de la Reconciliació la pots trobar oberta sempre. És una porta oberta a la pregària.

En qualsevol moment del dia (encara que no sigui en hora de pregària comunitària) s’hi pot veure gent resant en silenci o escrivint... o cantant en les estones dels assajos del cor... I a la nit, la pregària: que s’allarga quan els Germans ja han marxat i el cant continua repetint-se i arriba al cor. Sobretot als divendres, a la pregària de la creu...

És bonic pensar que sempre hi ha una porta oberta per a la rconciliació entre els cristians.

Cançó: Dieu ne peut que donner son amour

2007-08-17T07:53:00.000-07:00

Continuem parlant de tendresa... Quan vaig sentir aquest cant a l'Església de la Reconciliació de Taizé, en el moment que diu «Dieu est tendrese» vaig sentir com si tota la tendresa del Déu a qui resàvem es fes present d'una manera molt especial... Aquí us el deixo.

Dieu ne peut que donner son amour, notre Dieu est tendrese!
Oh!
Dieu est tendrese.
Oh!
Dieu qui pardonne.

Déu no pot més que donar el seu amor, el nostre Déu és tendresa!
Oh!
Déu és tendresa.
Oh!
Déu que perdona.

Música
P. Joseph Galineau, sj.
.

La Mare de Déu de la Tendresa

2007-08-16T02:19:00.000-07:00

Encara que una mica tard, arriba una entrada especialment feta per a la festa d'ahir, l'Assumpció de la Mare de Déu. La imatge és d'una icona del segle XII, la Mare de Déu de Vladimir. Aquest tipus de representacions de la Mare amb el Nen acariciant-li la galta o fent-li un petó són molt freqüents en la iconografia ortodoxa. Sovint són anomenades Mare de Déu de la Tendresa.

Mare de Déu de la Tendresa, tots tenim el desig d'esdevenir com aquest Infant que sostens i que acarona la teva galta, apunt per fer-te un petó.

Mare Nostra, acull-nos als teus tendres braços. Fes-nos un petó perquè nosaltres poguem aprendre a donar amor com tu ho fas. Fes-nos abraçades perquè nosaltres poguem aprendre a fer carícies al nostre món que tan sovint no ens agrada i entre tots anar-lo tornant més tendre.

Cançó: Cal que neixin flors a cada instant

2007-08-13T12:15:00.000-07:00

Fe no és esperar, fe no és somniar,
fe és penosa lluita de l’avui pel demà.
Fe és un cop de falç, fe és donar la mà,
la fe no és viure d’un acord passat.

No esperem el blat sense haver sembrat.
No esperem que l’arbre doni fruit sense poda’l;
l’hem de treballar, l’hem d’anar a regar
encara que l’ossada ens faci mal.

No somniem passats que el vent s’ha emportat.
Una flor d’avui es marceix just a l’endemà.
Cal que neixin flors a cada instant!

Fe no és esperar, fe no és somniar,
fe és penosa lluita de l’avui pel demà.
Fe és un cop de falç, fe és donar la mà,
la fe no és viure d’un record passat.

Enterrem la nit, enterrem la por,
apartem els núvols que ens amaguin la claror.
Hem de veure-hi clar, el camí és llarg
i ja no tenim temps d’equivoca’ns.

Cal anar endavant sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant!

Lluís Llach

Pensant en el títol d'aquesta cançó, m'adono que aquestes flors que han de nèixer són les coses boniques que ens passen a la vida. En aquest camí que fem en la nostra vida. Hauríem de saber aturar el ritme frenètic amb què caminem per aquest camí i saber adonar-nos que arran de camí, Déu a fet crèixer unes flors perquè nosaltres les poguem gaudir, olorar, oferir-les als altres...

Pregària: Jesús ensenya'm a estimar

2007-08-03T06:23:00.000-07:00

Una amiga ermitana envia aquesta breu pregària tan bonica, en que es fa palès que estimar és el més important. Moltes gràcies!

Quan vegi algú que pateixi:
Jesús, ensenya'm a estimar.

Quan tingui l'oportunitat de compartir el que tingui:
Jesús, ensenya'm a estimar.

Quan trobi algú desanimat o trist:
Jesús, ensenya'm a estimar.

Quan a la meva família em necessiti:
Jesús, ensenya'm a estimar.

Quan vegi situacions d'injustícia:
Jesús, ensenya'm a estimar.

Ensenya'm Jesús, a donar la vida pels altres.
A practicar el bé i la justícia,
a viure en pau,
construint-la.

Pregària: Oblidar

2007-07-29T06:36:00.000-07:00

Tot sovint, Senyor, oblidem.

Oblidem tan sovint que a la família que Tu vas crear encara hi ha tantes desigualtats.
Oblidem tan sovint aquestes desigualtats i en fem aparèixer de noves i de més injustes.
Oblidem tan sovint que tots som obra Teva.
Oblidem tan sovint...

Com que hem oblidat que a les guerres tanta gent innocent fa tants esforços per salvar aquest bé tan preuat que és a la seva vida, nosaltres despreciem la nostra malmatent-la.
Com que hem oblidat que els nens soldat cada dia van a dormir amb més morts sobre seu, aquí continuem comprant videojocs de violència als nostre fills.
Com que hem oblidat que a tants llocs passen set, nosaltres de colònies encara fem guerres d’aigua.
Com que hem oblidat...

Fes Senyor que tinguem més present tot això que queda sepultat per l’oblit als nostres cors.
Fes Senyor que no atiem l’oblit cap a allò que no ens interessa veure si volem tenir la conciència tranquil·la, ajuda’ns a tenir més present en les nostres pregàries i en les nostres accions totes aquestes coses que passen.
Fes Senyor que més que oblidar sapiguem perdonar.
Fes Senyor...

Pregària: Han mort un nord africà

2007-07-21T03:46:00.000-07:00

Han atacat, han colpejat.
Els garrots baten amb força, mentre les bombes lacrimògenes fumegen com invitades a una festa.
Mentre els darrers manifestants es fan escàpols, són atesos els ferits.
Les portes dels cotxes cel·lulars baten sobre els badocs atònits, esporuguits i revoltats.
Les finestres una a una es tanquen.
Els rostres també es tanquen adolorits,
I la gentada es dispersa en petits grups mentre corre la nova ràpidament: han mort un nord africà.

Senyor, ell encara em mira,
Mirada fixa i freda, immobilitzada per sempre en l'angoixa de la seva darrera pregunta: «Per què em peguen?».
Estès a terra, esparracats els vestits. Però ornada la testa de l'aurèola de sang que la mort ha pintat la voravia.
Els ulls del seu cos em miren,
Mentre la seva ànima fugissera et contempla, meravellada del viatge imprevist.

Senyor, això és insuportable.
Els hem dit: sou de la nostra família,
Els hem deixat venir a nosaltres com a uns salvadors,
Els hem utilitzat on ningú no volia servir
I allà, presoners dels seus errors,
Allotjats com a bèsties,
Explotats,
Menyspreats,
Humiliats,
Al moment que volen manifestar el seu descontentament i la seva revolta,
En una cantonada se'ls espera, bastó en mà, talment s'abat un gos rabiós.

Senyor, no tenen la mateixa pell que nosaltres,
No tenen els mateixos hàbits, els mateixos costums.
Senyor, vénen de lluny...
La teva Redempció no els haurà abastats?
O potser que els teus fills no han reconegut encara que són germans?
Que han estat batejats, banyats en una mateixa sang?
La teva Sang, la sang d'un Déu?

Senyor, arreu hi ha encara fronteres i barreres dreçades;
Encara hi ha negres i blancs,
Propietaris i burgesos,
Explotats i explotadors,
Russos, amricans i francesos.
I alguns dels teus fills accepten aquestes barreres.
Com si fos normal que en una mateixa família alguns mengin les deixalles a la cuina mentre que els altres es sacien al menjador.
Com si fos normal que alguns siguin servits i altres siguin servents.
Com si fos normal que alguns siguin castigats més severament que els altres.
Com si fos natural que alguns s'aferrissin contra els altres, els rebaixin, els condemnin, els matin.
Senyor, la teva sang ens reunirà, abans de gaire, en un mateix amor,
L'amor del nostre únic Pare?
Sabrem trencar els obstacles que ens separen?
Acceptarem com a única diferència els dons que Tu ens has donat i no els que nosaltres hem adquirit?

Fill meu, la sang del teu germà crida vers mi. Caldrà un cant fortíssim d'amor per fer callar la veu d'un mort assassinat pels seus germans.

Michael Quoist
Pregàries, Ed. Claret 1959

Rebre l'amor de Déu

2007-07-15T12:19:00.000-07:00

Em deia un prevere, que havia estat en missió a Xile, just abans de començar una missa: «Allà a l’Amèrica, durant les celebracions aplaudeixen. En canvia aquí només als batetjos, als casaments... En saben molt d’expressar els seus sentiments, allà. En certa manera són com adolescents que davant de l’amor (l’amor de Déu) estan molt contents i ho expressen tal com fan els adolescents: amb necessitat d’estimar».

Després pensant-hi... Crec que hauríem de rebre aquest amor de Déu que ens veexpressant més l’alegria que ens provoca. Els adolescents tenen mecessitat d’estimar i de ser estimats, i quan se senten així ho expressen. No som tots, aleshores, adolescents que busquem, assedegats, estimar a déu i ésser estimats per Déu?

Cançó: Missatger

2007-07-12T03:59:00.000-07:00

He recordat aquesta cançó que està relacionada amb l'entrada publicada ahir: «La "guia de viatge" del Senyor», i com que m'agrada molt us la deixo. He buscat la partitura i l'autor, però no l'he sapigut trobar, si algú pogués aportar la informació ho penjaria tot seguit. Gràcies!

Hem sentit una paraula,
l'hem guardat a dintre el cor,
ja és llavor ben preparada,
que demana nous sembradors.
Tot un Déu diu que ens estima,
tot un Déu s'ha fet proper
ha vingut a dar-nos vida,
necessita pregoners.

És Crist que vol portar
l'amor a cada llar,
demana missatgers
que el vulguin ajudar.
Farem xarxa de veus,
farem xarxa de mans,
lleugers els nostres peus
a molts duran la pau.

No tenim ni or ni plata,
i sovint també ens cansem,
però és Jesús nostre missatge
i en el seu Nom ens aixequem.
Passarem una paraula
al cansat i a l'indecís
i direm d'aquella Taula
on s'aprèn a compartir.

Amb el Pa i la Paraula,
amb les mans i el gest amic,
amb el foc a les entranyes,
amb la joia de l'Esperit.
En un món que cerca amb ànsia,
en un món que plora sang,
és la Creu una esperança
i l'Església una llar.

La «guia de viatge» del Senyor

2007-07-11T02:24:00.000-07:00

Pensant en l’Evangeli que vam llegir aquest diumenge passat (Lc 10,1-12.17-20), m’he adonat que Jesús ens dóna com una mena de «guia de viatge», com unes instruccions per seguir el camí del seu Pare i poder anunciar el seu Regne. Aquí hi ha aquesta «guia de viatge» tal com l’he entés. Trobareu entre parèntesis i més petit el número de verset a que fa referència el text, tenint en comte l’Evangeli llegit.

Guia de viatge, per seguir el camí de la vida i ajudar a seguir-lo a altres

Punt de partida
Dins mateix del nostre cor, continuant pels nostres àmbits més propers.

Destinació final
El Regne de Déu.

Objectiu del viatge
Anar a buscar més viatgers com nosaltres (2), ajudar als que s’hagin perdut o apartat del camí i anunciar la destinació final (9).

Equipatge
Ben poca cosa, no cal portar ni maletes ni calçat(4). Només la pau per davant de tot (5).

Allotjaments
A tot arreu on ens acullin (7-8). Si en algun lloc no ens acullen no ens hem de preocupar, la nostra missió és també anunciar-los el Regne de Déu (11).

Recomenació
Gaudim del viatge! Ha de ser un honor per nosaltres poder-lo emprendre (17).

Alerta
Serà un viatge llarg, fatigós, perillós i que sovint ens farà patir (3). A vegades tindrem ganes de deixar-lo còrrer, però nosaltres hem de seguir endavant i ajudant als companys de viatge a seguir amb nosaltres: endavant, sempre endavant!

Recompença
El nostre nom quedarà escrit en el Regne del Cel (20).

Pregària per fer camí
Pare, Tu per mitjà de Jesucrist has posat a la mà de cada fill teu una «guia de viatge». No totom se n’ha adonat que la tenia i no ha tingut gaire sort en el seu camí. Et demano perquè tots els que ens has donat el do d’apreciar-la, la poguem aprofitar i ens serveixi per predicar la teva Bona Notícia i ajudar a camina als que hagin perdut el rumb. Així sigui.

Sintonitzar amb Déu

2007-07-06T07:17:00.000-07:00

Aquí un intent de paràbola...

Un dia un home buscava a la ràdio el seu programa preferit, però no aconseguia escoltar-lo perquè no podia sintonitzar-lo bé. L’endemà a la mateixa hora ho va tornar a provar però tampoc va aconseguir trobar-ne la sintonia. Durant dies va continuar buscant insistentment, a la mateixa hora, el programa de ràdio, però sense sort. Al cap de força temps va aconseguir trobar l’emissora a l’hora que feien el programa i és que durant tot aquell temps havia estat buscant el programa a la sintonia «FM» i el feien a la sintonia «AM».

Què vol dir això? L’home que busca insistentment el programa de ràdio sense trobar-lo, no podem ser nosaltres que tenim set de Déu i el cerquem incansablement? No és que nosaltres busquem a Déu dins nostre, en els nostres paràmetres i limitacions? Potser hauríem de tenir més amplitud de mires en la nostra creca i veure que Déu és més gran, més imprevisible, més sorprenent del que ens imaginem. Ens creiem que coneixem on és i com és Déu... I si ens estem equivocant? I si l’estem buscant en la sintonia equivocada? Ens caldrà donar el tomb a les coses per trobar a Déu, sempre tan sorprenent, sempre tan imprevisible Ell, tan senzill i silenciós!

Podeu llegir el principi el capítol 19 del primer llibre dels Reis, en que Elies busca Déu i el troba en allò més senzill i silenciós...

Tríptic I (juliol-setembre'07): La pregària

2007-07-01T05:02:00.000-07:00

Aquesta entrada que anomenem Tríptic és una nova iniciativa de l’Ermita en xarxa. Cada trimestre (gener-març, abril-juny, juliol-setembre, octubre-novembre) publicarem al blog tres pregàries, escrits o reflexions sobre un tema determinat. La primera part del tríptic serà un fragment de la Bíblia; la segona serà un escrit d’algú (que ens l’hagi enviat personalment o ens l’hagin fet arribar, etc.); la tercera part serà de l’Ermita en xarxa.

El primer Tríptic (de juliol a setembre del 2007) és sobre la pregària.

Pregar amb l’Esperit

Igualment, l'Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l'Esperit: l'Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol. Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar; perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d'una multitud de germans. I als qui havia destinat, també els ha cridat; i als qui ha cridat, també els ha fet justos; i als qui ha fet justos, també els glorifica.

Rm 8,26-30

Reso per tu

Em diu una tia meva d’Alacant i un amic de Mollet, al final de les seves cartes, les paraules més boniques i més reconfortants que m’han dit mai: «reso per tu».

Ho diuen amb senzillesa, escuetament, com paraules de despedida. Són paraules que arriben al més profund, potser perquè surten del més profund. Sonen com una confessió.

Resar és el més íntim, és el que ens surt del cor. Ens porta a les aspiracions més profundes, a les il·lusions més amagades. Volem estimar, es diu.

Segurament és en la pregària on millor expressem el sentiment més humà. Potser dir «reso per tu», és una manifestació d’amor, d’afecte. Potser és per això, que sona tan bé.

Aquí la pregària ho és tot. Si sóc aquí, i amb l’esperança viva, és perquè reso. És posible que altres, en altres realitats de matrimoni, de parròquia o d’un altre servei, diguin el mateix. A tots ens toca viure, i cadascú el seu.

Resar és poder agrair la vida, el sol que surt o l’home que saluda; alegrar-se amb els que riuen, cantar quan es pot, alegrar-se amb les flors del camp.

També és enrabiar-se amb la injustícia, plànyer-se de les penes, plorar allò que no té remei. Potser les pregàries més viscudes són les que acaben dient: «gràcies» i «per què?».

Resar és conèixer a Déu, present i misericordiós, company de ruta. A vegades omnipotent, a vegades com invàlid. A vegades tot amor, a vegades tot absència. A vegades tot sentit, a vegades tot buit. Però sempre és allí, sense deixar-se agafar, i sense marxar gaire lluny.

La pregària ens acosta a Déu, ens acosta a nosaltres mateixos. Aquests dos misteris es toquen, els nostres destins van units. Reconeixèr-lo és reconeixer-se. Acceptar-lo és acceptar-se. Estimar-lo és estimar-se.

La vida moltes vegades ens bloqueja, la realitat ens atordeix, el sofriment ens paralitza. Resar ens dóna velentia per enfrontar les coses de cara. Amb la pregària veus com, al final, el sofriment i el dolor no són res. Llàstima que no poguem viure en pregària contínua.

La pregària ens situa en realitat, en les qüestions normals, en la feina, en les classes, en les persones. Bon remei per a una vida d’il·lusions i irrealitats. Resar et porta al cor de la vida i de la seva gent.

Quan em diuen «reso per tu» em diuen que em porten, dia a dia, al cor; en les seves penes i treballs, en les seves feines i en les seves il·lusions. Per això, com que totes les nostres vides es toquen, també jo puc dir: reso per tu.

Un prevere de l’Arquebisbat de Barcelona missioner a l’Àfrica

Pregar

«Com puc pregar? Què és pregar? Què vol dir fer una pregària?»
Em pregunto tot sovint, Senyor.
Pregar és estar davant de Déu.
Pregar és obrir el meu a cor a qui em coneix millor.
Pregar és parlar amb el millor dels amics.
Pregar és continuar aprenent allò que et manca.
Pregar és saber parlar i aprendre'n; és saber escoltar i aprendre'n; és saber entendre i comprendre.
Pregar és silenci, és cant, és lectura.
Pregar és demanar a Déu pel més proper i pel més llunyà.
Pregar és consolar al del costat i somriure-li.
Pregar és deixar que l'Esperit Sant resi en nosaltres i ens faci descobrir les veritats més essencials, sobre Déu, sobre el món.
Pregar és senzillesa, ja que de la senzillesa en neix una petita gran alegria, que omple.
Pregar és confiança, és espera: sempre en el Pare.
Pregar és recuperar la fortalesa perduda.
Pregar és tenir fe.
Pregar és encendre una espelma i restar en silenci davant el Senyor, sempre davant el Senyor.
Perquè on hi ha pregària, Déu hi és.
Perquè Déu és en nosaltres ara i sempre.
Perquè pregant és quan assolim aquella pau interior, aquella pau del cor.
Perquè pregar és aixecar els ulls i saber tirar endavant i aprendre a tirar endevant. Perquè pregar és intentar-ho i saber creure en mi mateix i en el Senyor a la vegada; perquè Ell és la meva força, Ell és el meu cant, Ell és la meva salvació i en Ell confio i no tinc por.
Perquè la vida oferta a Déu és una pregària constant.
Pregar és, ni més ni menys, estar content perquè el Bon Déu no pot més que donar el seu amor.

El Regne de Déu

2007-06-27T11:23:00.000-07:00

Aquest Evangeli el vam llegir el segon diumenge de juny (Corpus) i feia temps que en tenia a mitges el comentari. Finalment l'he enllestit...

Lc 9,11b-17
Jesús els acollí, els parlava del Regne de Déu i guaria els qui en tenien necessitat. El dia començava a declinar, i els Dotze s'acostaren a dir-li:
-Acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les cases del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat.
Però Jesús els digué:
-Doneu-los menjar vosaltres mateixos.
Ells respongueren:
-Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d'anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada.
Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles:
-Feu-los seure en grups de cinquanta.
Ells ho van fer així, i tothom s'assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat.

En l'inici de l'Evangeli ens trobem un Jesús que parla i guareix. Parla del del Regne de Déu i guareix els que ho necessiten. Veiem que la paraula va acompanyada de l'acció. Paraula i acció: dues realitats que Jesús no vol separar mai, perquè tampoc ho separa el seu Pare. El Regne de Déu, que anunciava el Crist (la paraula), es fa present als nostres dies en accions.

Aquest Regne (que és paraula i acció) és compartit entre tots nosaltres. Cada dia Déu ens dóna del seu Regne, com Jesús donava dels pans i els peixos a tota la gentada. Si compartim aquesta paraula i aquesta acció estem compartint i servint el Regne de Déu, com Jesús servia a tots els que s'havien aplegat allí.

Déu ens alimenta amb el seu Regne fins que en quedem saciats (és tan generós que fins i tot en sobre!). I ja ens està alimentant ara, ja és en nosaltres aquest Regne que ens fa tastar el Pare, i fa que tinguem força i fortalesa per tirar endavant i seguir anunciant-lo amb les nostre accions. Tots som cridats a trobar el Regne de Déu en el més quotidià i a servir-lo als altres.

Jesús i el seu amic

2007-06-22T06:42:00.000-07:00

A l’Església de la Reconciliació de Taizé hi ha aquesta icona. Al G. Roger de Taizé li agradava molt, li agradava dir-ne «Jesús i el seu amic». He volgut compartir-la, si l’observes atentament t’adones que Jesús et mira sempre, inspira confiança i tranquil·litat. Aquí una petita pregària-reflexió...

Jo caminava tranquil·lament i Tu, sense que me n’adonés, has allargat el braç i l’has posat sobre la meva espatlla. L’has acaronat amb tanta tendresa, ho has fet amb tanta confiança! De sobte he sentit una força especial que m’ajudava a caminar. No sabia d’on venia. M’he girat i no he vist ningú. Però encara sentia aquesta alenada contínua. Mica en mica m’he adonat que es tractava de la Teva presència.

Aquesta mà que has posat a la meva espatlla, lluny de retenir-me, m’ha donat ales. La teva mà, Senyor, hi és, però no fa força sobre mi, no m’obliga a fer una cosa o una altra. Fa que no em senti sol i la noto present sempre en totes les etapes del meu viatge.

No has volgut pas ser el capità de la nau, has volgut ser un simple company de camí. Però has esdevingut una company de viatge tan ferm, tan important per a mi, que ara ja em veig incapaç de fer un pas més sense la teva mà, sense la teva companyia: silenciosa, però que em guia.

Sense aquesta mà que has posat en mi i que has posat damunt de cada fill de Déu em veig incomplet. Vull que guiïs el meu camí, vull obrir-te el meu cor i entregar-te la cabina de comandament de la meva vida. Has posat la mà en la meva espatlla i m’has dit: «No tinguis por, ja no estàs sol, Jo camino amb tu».

Pregària: Si m'haguessis fet néixer gra de blat

2007-06-16T02:53:00.000-07:00

Si m'haguessis fet néixer gra de blat,
que seria senzill arribar a ser una espiga!
Llucar, créixer, florir, en l'aire assolellat,
entre olivers, en una terra antiga.

Si m'haguessis fet néixer raig de llum,
d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,
m'hauria estat donat de no triar el meu rumb:
el meu destí fóra una recta eterna.

Però m'has creat home, fecund, fort.
Has obert un camí a la meva mesura,
i a cada instant he de buscar l'estel del nord
en la nit nostra, viva, però obscura.

Tinc por —tinc confiança. Servitud
no hi haurà més dura que la de l'home lliure
si, tant més fatigat com més s'hagués perdut,
pogués perdre el seu repòs del teu somriure.

Màrius Torres, 1910-1942

Pregària: Què he de fer per trobar la pau?

2007-06-11T04:31:00.001-07:00

Pregària enviada per un ermità, gràcies! Animem a la gent que va passant per aquí a enviar les seves pregàries, reflexions, opinions...

Què he de fer per trobar la pau?
Si ignores els conflictes del teu poble, no contribueixes a la pau.
Si gires l’esquena al teu germà, gires l’esquena a la pau.
Si critiques les accions dels altres, no et mulles per la pau.
Si respons amb violència, bufeteges la pau.
Si recules davant la dificultat, retardes la pau.
Si poses etiquetes als altres, acomiades la pau.
Si vols tenir més del que necessites, et vens la pau.
Si no colabores amb res, no parlis de pau.
Si no estimes, no demanis pau.
Quan prens responsabilitats que ningú no vol, desvetlles la pau.
Quan lluites per la justícia, trobes la pau.
Quan no critiques per darrere, fas obra de pau.
Quan t’interesses pels problemes del món, fas pujar el valor de la pau.
Quan dediques temps a fer un servei, ets llevat de pau.
Quan et poses al costat dels marginats, poses al marge la violencia.
Quan comparteixes els teus béns, fas creïble la pau.
Quan estimes com Crist estima, en tu floreix la pau.
Només quan estaràs cansat de buscar la pau ella et vindrà a trobar.

Pregària: Ets preuat als meus ulls

2007-06-01T08:05:00.000-07:00

Cada nen ha estat creat com vosaltres i jo, per un gran designi: el d'estimar i ésser estimat.

Les Escriptures ens porten les paraules de Déu al seu profeta: «T'he cridat pel teu nom, ets meu, est preuat als meus ulls, t'estimo». Això vol dir que als ulls del mateix Déu, tenim un preu, que ens estima i vol al seu torn que l'estimem.

«Mira, t'he gravat als palmells de les meves mans». Això és el que Jesús va venir a fer a la terra: proclamar la Bona Notícia de que Déu ens estima, de que som preuat als seus ulls.

Ell m'estima. I com m'estima? Ell ho diu: «Encara que una mare arribi a oblida al seu fill, Jo no t'oblidaré. Et tinc al palmell de la meva mà». Estava pensant aquest text quan em vaig dir: «Quants milions d'éssers humans en la seva mà! I, tot i així, em pot veure a mi allà, plenament en la seva mà, una partícula petitíssima, no obstant allí em veu, car Ell ho diu.

Resulta meravellós pensar en això quan sofrim, quan ens sentim sols, quan ens sentim sols, quan som víctimes de la inquietud. Recordeu que esteu allà, a la seva mà; i en el moment en què més sofriu, els seus ulls estan fixats en vosaltres, sou preuats als seus ulls.

I tots tenim un preu als seus ulls: l'home moribund al carrer li és preuat, el milionari li és preuat, el pescador li és preuat... perquè Ell ens estima.

Necessitem l'oració per comprendre l'amor que Déu ens té. I si vertaderament tenim la intenció i el desig de pregar, és bo que ens posem de seguida fer-ho i que fem els primers passos; perquè si no ens decidim a fer el primer pas, mai arribarem a l'últim, que en porta a la presència de Déu.

M. Teresa de Calcuta, 1910-1997
La oración. Frescor de una fuente, Ed. PPC 1997

Deixem-nos marcar per l'Esperit!

2007-05-28T05:15:00.000-07:00

Reflexió (breu) sobre el magmífic Aplec de l'Esperit'07, aquest dissabte 27/05/07 a Tarragona.

L'Aplec de l'Esperit em va fer pensar molt. Durant bona part del dia vam ésser tractats com a productes, caixes que no tenien més ànima que un codi de barres o un simple cartell de «no apilar» o un de «conservar en llocs frescos».

Això em va fer pensar, sí. I és que és cert que la societat on vivim ens està tractant com a productes de consum que tenim la part més important al codi de barres. Nosaltres, tots fills de Déu, no som objectes. Tenim una llibertat, una fe!

L'Aplec de l'Esperit ens ha de fer veure que amb la força del Pare hem de ser capaços de trencar aquest codi de barres que la societat ens ha imposat i que ens engabia en el nostre egocentrisme i en el món del consum. Si trenquem aquesta gàbia, deixarem sortir l'Esperit que tenim a dins. Si trenquem aquesta gàbia podrem dir que hem estat marcats per l'Esperit!

Que el soroll de tots els codis en trencar-se siguin un clam de tots aquells que hem estat marcats per l'Esperit contra aquest consum que ens aclapara.

I un cop alliberats i tinguem l'Esperit Sant en nosaltres, portem aquesta llum a tot el món. Enviats pel Pare, escampem-la per tota la Terra, començant per tots aquells que estant al nostre costat i marcant-los també a ells per l'Esperit!

De la carta pastoral que ens van adreçar els nostres Bisbes vull quedar-me amb les darreres paraules: «sigues llum del món!». I que la llum de l'Esperit penetri als nostres cors.

Anem, doncs, pel món, deixant-nos marcar per l'Esperit!

Camí cap a l'Aplec (VIII): Diumenge de Pentecosta

2007-05-28T04:58:00.000-07:00

Aplec de l'Esperit'07

Jn 20,19-23
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

-Pau a vosaltres.

Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:

-Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

-Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

Diu l'Evangeli que Jesús va alenar sobre els deixebles i els va enviar l'Esperit Sant, i encara ho fa avui. Veiem en aquest Evangeli molts símbols que comuniquen i fan de pont entre Jesús i el Pare i l'Esperit Sant (que ens recorden que tots són U): el Jesús Ressuscitat envia l'Esperit als deixebles i també trobem que, quan Jesús mor, lliura l'Esperit (segons paraules del mateix evangelista). Aquí trobem la certesa que és el mateix i que sempre (viu o mort) està en l'Esperit Sant, està en el Pare. També m'agrada fixar-me en l'acció que fa Jesús d'alenar sobre els deixebles, donant-los fortalesa; igual va fer el Pare, quan amb el seu alè feia renèixer la creació i renovava la vida sobre la Terra.

«Pare, avui et demano que alenis sobre meu i que rebi el teu Esperit. Aleshores tindré prou fortalesa per ser enviat a predicar la Paraula. Tu que ets el Fill i que el Fill és en Tu com ho és l'Esperit. El teu alè m'ascalfa i m'esperona a sortir cap a predicar.»

Camí cap a l'Aplec (VII): Ascenció del Senyor

2007-05-20T06:33:00.000-07:00

Falten 6 dies per l'Aplec de l'Esperit'07

Lc 24,46-43

Els digué:

-Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis. I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt.
Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. I mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel. Ells el van adorar. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria. I contínuament eren al temple beneint Déu.

Diu l'Evangeli: «Vosaltres en sou testimonis». Testimonis de la Ressurrecció del Messies. Aquesta feina, la de ser testimonis, és una feina que no la durem a terme sols: l'Esperit Sant (aquell que el Pare ha promés) treballarà incansablement en i amb nosaltres. Ens diu Jesús que ens esperem on som, que siguem pacients fins que devalli en nosaltres l'Esperit, que sapiguem adonar-nos'en en les petites coses bones de cada dia (que és on el trobem). Quan Jesús puja al Cel, ens trobem que Jesús (l'home) se'n va, però que una gran presència del Crist (el que salva) es queda aquí a la Terra en nosaltres i ens omple.

«Pare, et demano avui que tingui paciència per esperar l'Esperit Sant, que ve de Tu. Que amb fe em vagi preparant per quan ell devalli com Tu m'has promès i pugui quedar ple de la seva força i surti a ser testimoni de l'amor que ens tens, revelat en el Ressuscitat.»

Camí cap a l'Aplec (VI): Diumenge VI de Pasqua

2007-05-14T05:08:00.000-07:00

Falten 13 dies per l'Aplec de l'Esperit'07

Jn 14,23-29

Jesús li respon:

-Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat. Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre. Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. Heu sentit que us deia: «Me'n vaig, però tornaré a vosaltres». Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu.

Diu l'Evangeli que Jesús ens deixa la pau, la seva pau, la pau del seu Pare. Ho fa talment com una herència. Sí: Ell marxa i ens deixa la pau que portarà als nostres cors una serenor. No una serenor qualsevol (com la que aporta el món), una serenor que rebem de la pau de veritat, que és la que sols Déu sap donar. I un cop tinguem la pau ens demana que quan Ell ja no hi sigui continuem creient. Ens demana que continuem tenint fe. Això és tot un repte per a nosaltres. En serem capaços? Un cop pacificats, hem de seguir creient.

«Pare, et demano, avui, que em portis la pau, la teva pau. La pau veritable sense la qual no visc. Et demano que m'ensenyis a estar a l'escolta de les persones que ens aporten en el nostre cada dia la teva pau. I que, un cop tingui la teva pau, segueixi creient en Tu. Ajuda'm, només així aconseguiré la serenor.»

Ja formem part de la Blocosfera cristiana!

2007-05-07T05:33:00.000-07:00

Des d'avui mateix l'Ermita en xarxa ha passat a formar de la Blocosfera cristiana. La Blocosfera cristiana és un espai que està dins el web de la revista Foc Nou i engloba molts dels blocs cristians que trobem penjats a la xarxa.

Com a bloc cristià, l'Ermita en xarxa, teníem moltes ganes que hi entrés i així podrà gaudir de més difusió a Internet. Dins la Blocosfera el trobem classificat dins l'apartat de Pastoral.

L'enllaç per accedir a la Blocosfera el trobareu a "Enllaços" però el torneu a tenir aquí:

http://www.focnou.com/newhtml/html/html/default.asp?area=bloc_pastoral

Des d'aquí, moltíssimes gràcies a les persones que hi han ajudat!

Camí cap a l'Aplec (V): Diumenge V de Pasqua

2007-05-06T06:36:00.000-07:00

Falten 20 dies per l'Aplec de l'Esperit'07

Jn 13,31-33a.34-35
Quan Judes va ser fora, Jesús digué:
-Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres.

Diu l'Evangeli que Jesús va donar un manament nou als seus amics, un manament d'amor. I aquest manament era nou perquè faria que tornéssin a néixer, tornarien a nèixer en l'amor. Com passa en la Pasqua: que tot torna a nèixer en l'amor! Ens ha dona una contrasenya perquè la gent conegui que som amics de Jesús. Aquesta contrasenya és l'Amor un altre cop! És com si fos una marca que ens deixa. La gent ens coneixerà per l'amor que ens tindrem entre nosaltres. Per la marca de l'Amor. Estarem marcats per l'Amor!

«Pare, et demano que em marquis. Sí, marca'm amb la teva contrassenya d'amor. Et demano que m'ensenyis estimar, a estar marcat per l'amor. Perquè Tu ets Amor!»

Pregària: Pare, aquí em tens

2007-05-05T12:06:00.000-07:00

Pare, m'adreço a Tu amb una confiança tranqui·la i serena. El teu Fill m'ha ensenyat que eres el meu Pare, que no t'havia d'anomenar amb cap altre nom. Només ets un Pare.

Pare, vinc a dir-te simplement que sóc el teu fill, i ho dic seriosament, bé que em ganes de riure i de cantar, perquè és bonic de ser fill teu; però també és seriós, perquè m'has estimat tant, i jo tan poc.

Pare, fes de mi el que vulguis; aquí em tens per fer la teva voluntat. La teva voluntat. La teva voluntat, ho sé, és que jo esdevingui semblant al teu Fill únic, el Germà gran que m'ha ensenyat el teu nom, que jo camini per la mateixa senda; ho sé, i amb quin amor ho accepto!

Pare, no tinc gens de força, però tinc la teva. Aquí em tens: treballa en mi, poda i talla, aixeca'm o deixa'm sol, mai no et retrauré de tenir por o de creure que m'oblides; i si trobo la creu massa feixufga, i no veig més, almenys podré repetir-te incansablement que crec en el teu amor i que accepto la teva voluntat. Vull beure en el mateix calze que el teu Fill; Pare, no me'l refusis... I tu no me'l refusaràs, perquè sé que aquesta és la teva voluntat.

Pare, aquí em tens; no he acabat de molestar-te, però Tu no acabaràs mai de perdonar-me. Quant a l'amor sempre seré vençut... No, perquè em donaràs el teu, em donaràs el teu Amor; el teu Fill, en el qual ho podré tot.

Pierre Lyonnet, 1906-1949
Pregàries d'avui i de sempre, Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1974

Camí cap a l'Aplec (IV): Diumenge IV de Pasqua

2007-05-01T04:20:00.000-07:00

Falten 28 dies per l'Aplec de l'Esperit '07

Jn 10,27-30

-Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. Jo i el Pare som u.

Diu l'Evangeli: «Jo les conec». En aquestes paraules de Jesús ens donen la certesa que, en el seu ramat que és l'Església i el món sencer, no hi ha desconegut. Totes les ovelles que formen part del seu ramat són conegudes pel Pastor. En un ramat no hi ha pas ovelles més importants que d'altres, als ulls del pastor totes són iguals. Igual passa amb el ramat del Bon Pastor: als ulls de Jesús no hi ha jerarquies ni classes que valguin, perquè tots (tots!) som les mateixes ovelles. Tenim la sort d'estar en un ramat en que el Pastor és savi i bo i coneix les ovelles i ens diu que cap d'elles es perdrà. Aprofitem-ho i seguim al Pastor!

«Pare, et demano avui que, així com el teu Fill-Pastor ens coneix, ens esforcem a coneixer-lo a Ell. Perquè quan el coneguem l'estimarem i quan l'estimem el podrem seguir.»

Camí cap a l'Aplec (III): Diumenge III de Pasqua

2007-04-24T08:44:00.000-07:00

Falten 35 dies per l'Aplec de l'Esperit'07

Jn 21,1-19
Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera:

Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els diu:

-Me'n vaig a pescar.

Els altres li diuen:

-Nosaltres també venim amb tu.

Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res. Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos ell. Llavors Jesús els digué:

-Nois, no teniu res per a menjar?

Li respongueren:

-No.

Ell els digué:

-Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix.

Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere:

-És el Senyor.

Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos. Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. Jesús els diu:

-Porteu peixos dels que acabeu de pescar.

Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. Jesús els digué:

-Veniu a menjar.

Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix.

Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.

Jesús i Pere

Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:

-Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?

Ell li respongué:

-Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.

Jesús li diu:

-Pastura els meus anyells.
Per segona vegada li pregunta:

-Simó, fill de Joan, m'estimes?

Ell li respon:

-Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.

Jesús li diu:

--Pastura les meves ovelles.
Li pregunta Jesús per tercera vegada:

-Simó, fill de Joan, m'estimes?

Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué:

-Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo.

Li diu Jesús:

-Pastura les meves ovelles. 18 T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.

Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu.

Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir:

-Segueix-me.

Diu l'Evangeli que els deixebles no pescaven res i que tampoc no van conèixer a Jesús quan se'ls va presentar. Van haver de necessitar alguna veu que els digués: «És el Senyor». Veiem clarament com sense Jesús no són capaços de res (no pesquen, no saben veure més enllà que un desconegut en el qui tenen al davant...). Encara estan mig trasbalsats per la mort de Jesús. Quan ve Ell, aconsegueixen pescar i deixen que Ell els prepari l'esmorzar amb el peix que ells han recollit: pren la iniciativa, els convida altre cop al seu àpat.

«Pare, et demano avui que aprengui a escoltar els qui em mostren, com el deixeble que Jesús estimava, qui és el Senyor. Que a partir d'ells aprengui a estimar-lo. Et demano també perquèdeixi que Jesús prengui la iniciativa en la meva vida, que deixi que Ell em prepari l'esmorzar amb els fruits que nosaltres recollim en el nostre camí i així poder participar del seu àpat.»

Camí cap a l'Aplec (II): Diumenge de Pasqüetes

2007-04-16T11:17:00.000-07:00

Falten 42 dies per l'Aplec de l'Esperit'07.

Jn 20,19-31
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

-Pau a vosaltres.

Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:

-Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

-Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir:

-Hem vist el Senyor.

Però ell els contestà:

-Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!

Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

-Pau a vosaltres.

Després diu a Tomàs:

-Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.

Tomàs li va respondre:

-Senyor meu i Déu meu!

Jesús li diu:

-Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!

Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

Diu l'Evangeli que els deixebles estaven tancats a casa. Amb por, tot i el fet de la resurrecció de Jesús. Però Ell, per sorpresa de tots, molt més gran que tots els forrellats que tenien a la porta entra, i deixa atònits a tots els seus amics. «Pau a vosaltres!».

«Pare, et demano que sàpiga deixar-me sorprendre per Jesús en les meves foscors. Que quan hagi tancat la porta del meu cor per les pors, estigui atent per sentir les paraules de Jesús, que trenquen totes les portes...»

Camí cap a l'Aplec (I): Diumenge de Pasqua

2007-04-09T04:00:00.000-07:00

Des del Diumenge de Pasqua fins al Diumenge de Pentacosta és el temps més important per nosaltres els cristians: la Pasqua. Aquest any, al final d’aquest temps de Pasqua, per Pentacosta celebrem una gran festa: l’Aplec de l’Esperit’07 (el 26/05/07 a Tarragona). Durant aquest temps de Pasqua, com a comte enrere per l’Aplec, sortiran a l’Ermita en xarxa una col·lecció de vuit pregàries (una per setmana) basades en l’Evangeli de cada diumenge de Pasqua.

Falten 49 dies per l’Aplec de l’Esperit’07.

Jn 20,1-9
El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:
-S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.
Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.

Diu l’Evangeli: «Van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts». Nosaltres estem constantment corrent en la nostra vida. Però cap a on correm? Ho tenim clar? Tenim la sort que Jesús també còrre al nostre costat sempre i no se’n cansarà mai, de seguir-nos, no ens deixerà mai. Però... i si parem de còrrer cap enlloc i correm cap a veure a Jesús, com feien els deixebles? Aquell matí els deixebles van còrrer sense perdre temps cap al sepulcre, tenien la necessitat de veure què havia passat amb el seu Mestre.

«Pare, fes que sàpiga parar-me i que sàpiga veure què tinc al meu voltant, però que alhora no em cansi mai de còrrer cap a on vols Tu, que no em cansi a còrrer cap a veure Jesús.»

Pasqua

2007-04-09T03:52:00.000-07:00

Jesús el Crist: àdhuc si la teva resurrecció no il·luminés en nosltres no res més que una feble flama, aquesta ens permetria de realitzar una comunió amb Tu. I per mitjà del teu Evangeli comprenem que Tu has vingut a la terra no només per una part de la humanitat, sinó per a tots els humans; fins i tot si no són conscients de la teva presència en ells.

G. Roger de Taizé, 1915-2005
En tot la pau del cor, Claret 2004.

Testimonis del Via Crucis

2007-04-04T08:42:00.000-07:00

Primera estació: Jesús és condemnat a mort

Pilat (eixugant-se les mans)

«-Buf, quin dia! Bé ara ja està tot dit. Aquesta gent m'ha posat contra les cordes... Què hi ha avui per sopar? Ah sí, és veritat aquesta nit anem a sopar a casa d'uns amics. No m'empipeu més que avui vull marxar d'hora a casa... Què? Ah: el tal Jesús (es deia així?)... sí. Veus, ja n'hi me'n recordava. Oblideu-vos'en home... El cartell de sobre la creu? Que què dius que li passa? No: allò que he escrit ja està escrit.»

Segona estació: Jesús porta la creu

Soldats que l'han assotat (diàleg veient-lo allunyar-se cap a Golgota)

«-Mireu com coixeja... Fixa't! -Quina gràcia. -Algú sap per què porta la corona d'espines? Que dius que l'has feta tu? -Una riuada de gent que el segueix... -I... goita si no pot, pobre. -Amb aquest li dius pobre tu? -Ara seràs un de la llàgrima fàcil, tu... -Mira noi, si t'has de quedar més tranquil digue-li amb aquell d'allà que l'ajudi. -Tu, ei! Ajuda'l o no hi arribarà mai allà dalt! - Per cert, algú sap per què l'han condemnat?»

Tercera, setena i novena estació: Jesús cau

Sandàlies de Jesús (patinant amb la terra)

«-No podem més, quin suplici arribar allà dalt. A cada cop tentinem i caiem a terra com un embriac, a cada cop defallim. Rabí, ens sap greu, t'estem fallant. Tu vols avançar, però novament per terra. Em sentit com xiuxiuejaves "aixequeu-vos: no és dolent relliscar en el camí de la creu, és dolent restar a terra". Som'hi, Rabí!»

Quarta estació: Jesús troba la seva Mare

Maria (veient-lo passar)

«-Fill, que marxes? Has vist la teva Mare de lluny. M'has vist, m'has mirat. T'he vist, t'he mirat, t'he somrigut. Ànim Fill, el teu Pare t'espera, Ell no t'ha abandonat. Veus, ara ploro. Sigues valent, Tu que has viscut per l'amor entre tots els pobles, tingues coratge, viu per l'amor que et tinc.»

Sisena estació: Una dona eixuga la cara de Jesús

Mocador de la dona (instants després d'haver eixugat el rostre de Jesús)

«-Estic xop. Xop de suor, de sang. Xop de la sang que ha donat Ell pels homes. Xop del rostre del Crist morint. L'he guardat entre les fibres del meu teixit i en elles hi ha quedat presa la mort, la seva mort; però també he quedat amarat de l'amor abrasador amb el qual ens ha vingut a salvar.»

Onzena estació: Jesús és clavat a la creu

Creu (on Jesús ha estat clavat)

«-Com un arbre net de fulles m'alço al capdemunt de la muntanya. Sóc la creu on hi han clavat Jesús. La creu que Ell ha portat fins al Calvari. La creu que l'ha fet caure. La creu on agonitza. La creu on morirà. Però també sóc la creu que porteu al cor tots els homes. La creu que us paralitza. La creu que us pesa. La creu que no us deixa caminar. La creu que tots, sí tots, porteu. No patiu, però: Jesús us ajudrà a dur-me, Ell ja ha dut la seva.»

Dotzena estació: Jesús mor a la creu

Jo (seguint el Camí de la Creu)

«-Crides. Confies el teu esperit a les Seves mans. Has estat capaç de morir per mi, per ells, per tots, per amor, perquè ens estimes. Et veig a la creu de la meva església, parròquia... sembles abatut, com derrotat... però no! Tu has mort perquè mai més nosaltres tornem a morir abatuts i derrotats. Gràcies a Tu sabem que això encara no és el final de la pel·lícula.»

Pregària: Senyor, queda't amb mi durant tot el dia

2007-03-26T05:31:00.000-07:00

Senyor, queda't amb mi durant tot el dia

i guia totes les meves accions,

paraules i pensaments.

Guarda els meus peus,

perquè no caminin ociosos,

sinó que vagin a l'encontre

de les necessitats dels altres.

Guarda les meves mans,

perquè no s'obrin per fer el mal,
Sinó per abraçar i ajudar tothom.

Guarda la meva boca,

perquè no digui falsedats

ni coses indegudes

i no parli malament del proïsme.

Al contrari, que sempre estigui disposada

per animar tothom i beneir-te a Tu,

Senyor de la vida.

Guarda les meves oïdes,

perquè no perdin el temps

a escoltar paraules falses o sense sentit,

sinó que estiguin sempre atentes

a escoltar el teu misteriós missatge,

per fer també avui la teva voluntat.

Anònim, s.VIII

Benvinguts!

2007-03-21T10:43:00.000-07:00

Benvinguts tots a l'espai virtual Ermita en xarxa.

Una ermita, ja ho sabeu, és una capella o una església, allunyada de la població, normalment amb un ermità, que es dedica a resar-hi i s'ocupa del manteniment. Ara d'ermitans en queden pocs, precisament perquè estan allunyades de la població, les ermites.

L'ermita que us proposem vol ser una ermita, com diu el seu nom, en xarxa, a la xarxa d'internet. Que és un lloc de pas, no gens allunyat, per on passa tothom. Vol ser una ermita per on la gent pugui passar un moment, mirar què hi diu, pensar-s'ho... un momentet de parèntesi en les vides nostres. Una ermita arran de camí! Però d'un camí molt freqüentat, per on passem cada dia: de casa al nostre lloc de treball, escola, institut, universitat...

En xarxa, perquè és a internet, però també per la idea de fer una xarxa entre tots els Ermitans que passeu per aquí.

L'Ermita en xarxa vol ser un espai on hi surtin periòdicament escrits, reflexions, pregàries, notícies... seguint les petjades que ens ha deixat Jesús, construirem una ermita entre tots.

Per tant, començo tirant el primer troç de la xarxa, perquè els que vulgueu la pogueu agafar i entre tots estendre-la! Com si fóssim pescadors, deixem anar les xarxes, a veure què pesquem, podrem ser pescadors d'homes?