A Taizé, abans d’entrar en una pregària una de les portes d’entrada exteriors de l’Església de la Reconciliació, hi vaig veure una teranyina. Estava entre la porta, la frontissa i el marc de la porta.
A dins, en silenci, abans de començar la pregària, he pensat que si hi havia una teranyina, devia ser perquè feia temps que aquella porta no s’havia tancat i una aranya havia aprofitat per teixir-hi la seva teranyina.
I així vaig pensar que era bonic, que hi visqués una aranya, allà. Perquè volia dir que aquella porta no es tancava gaire sovint, l’Església de la Reconciliació la pots trobar oberta sempre. És una porta oberta a la pregària.
En qualsevol moment del dia (encara que no sigui en hora de pregària comunitària) s’hi pot veure gent resant en silenci o escrivint... o cantant en les estones dels assajos del cor... I a la nit, la pregària: que s’allarga quan els Germans ja han marxat i el cant continua repetint-se i arriba al cor. Sobretot als divendres, a la pregària de la creu...
És bonic pensar que sempre hi ha una porta oberta per a la rconciliació entre els cristians.
3 comentaris:
Bonic! Molt bonic!!!
Sí, molt bonic i esperançador. Tan de bó poguéssim trobar les portes de les esglésies sempre obertes... i tan de bó que nosaltres tinguem sempre les portes del cor obertes.
Gràcies! Una abraçada,
Un post amb molt de contingut... Acompanyats de xarxes de tot tipus maldem per continuar la nostra travessa de la nit...
Bon blog!
Publica un comentari a l'entrada