A Déu li agrada tirar-nos floretes. Li agrada fixar-se en allò bo que fem, i no pas en allò dolent. I li deu costar... i tan si li deu costar. És difícil en nosaltres, els homes i les dones trobar-nos les coses boniques mentre anem destruint-nos mútuament. Déu ho pot tot i per sobre d’allò que és mal sap unificar allò que fem de bo. És sovint tan difícil veure que algú que no estimem prou ha fet quelcom bell. M’agrada pensar que a Déu no li és difícil veure la bondat per sobre la maldat, és més: li agrada fer-ho. Donem-li gràcies.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
I tantes floretes... és increïble com, nosaltres li fallem cent vegades i Ell, en comptes de reprendre'ns-ho, ens llença una floreta... Quant d'Amor!!
L'altre dia, parlant amb una amiga precisament de "les flors de Déu" li deia que les colliriem i fariem un ram per Ell. Perquè, si ens les dóna, serà perquè li tornem, oi? O les acumularem al graner??
Una abraçada,
Publica un comentari a l'entrada