L'any passat en va fer 10, que la Mercè Riera i el seu marit, el Xavier Quincoces (a.c.s.), van parar la taula per primera vegada al Xiprer, a Granollers. Una enciclopèdia definiria el Xiprer com un menjador social de Càritas, però possiblement si preguntéssim a qualsevol dels immigrants que hi van a dinar, o els treballadors socials, o el voluntaris, etc. tots ens dirien alguna cosa ben diferent i sovint ens dirien: «vine-ho a veure!». És molt més, el Xiprer.
Totes les persones que han passat per la taula, a l'hora de dinar, però també la comunitat que s'hi reuneix els dissabtes al vespre per celebrar la missa tenen històries ben especials, sovint dramàtiques i dures... La Mercè les escolta i s'implica en elles i això fa que aquells que les pateixin arriben a dipositar en ella una confiança...
Li he demanat que a través d'una d'aquestes històries m'expliqués què era el Xiprer. M'explica la història del Rafael,«la tinc gravada a la memòria», diu. Un home andalús que «era dels de la colla que venen a dinar», havia hagut de passar proves molt dures des de petit fins al final de la seva vida... M'explica una història llarga i que em deixa la pell de gallina, però aquí només en transcric la infància, que és on ella vol anar a parar.
Als tres anys, la mare del Rafael va morir i el seu pare, no podent-lo cuidar va decidir portar-lo a casa d'uns parents. El Rafael explicava que el seu pare se'l va carregar a coll i el va portar per la «sierra», feia molt de fred i tenia molta por. Abans d'arribar al poble dels parents, van arribar a una estació de tren i son pare el va amagar sota el seient d'un tren (Rafael recordava com eren els barrots del seient) dient-li que ara tornava.
El nano va quedar abandonat i va anar a parar en un centre d'acollida fins els 10 anys que anà a viure a casa sons avis materns. Treballava en un «cortijo», netejant els animals i heus aquí que per anar de casa al «cortijo» havia de passar per unes «cañadas», quan hi passava era molt fosc i tenia molta por. Una vegada, s'hi va trobar una dona. El va acompanyar pel camí i ell ja no la va veure mai més. Aquesta companyia la va sentir tan especial, que si algun dia estava trist, anava fins on havia trobat la dona i pensava en la seva companyia.
Al cap d'uns anys, remenant per casa els seus avis va trobar una foto de la dona que l'havia acompanyat. «Abuelo, quien es esta mujer?», que li va dir. Li respongué: «Esta es tu madre». Ni un sol dia deixà de pensar en aquesta presència i en la seva mare. Déu hi era, les persones segueixen present a la vida.
La Mercè diu que el Xiprer vol ser com aquesta mare, que acompanya en les situacions difícils. Al cap de 10 anys continuen treballant... i per allà i continuen passant molts immigrants, moltes històries...
Totes les persones que han passat per la taula, a l'hora de dinar, però també la comunitat que s'hi reuneix els dissabtes al vespre per celebrar la missa tenen històries ben especials, sovint dramàtiques i dures... La Mercè les escolta i s'implica en elles i això fa que aquells que les pateixin arriben a dipositar en ella una confiança...
Li he demanat que a través d'una d'aquestes històries m'expliqués què era el Xiprer. M'explica la història del Rafael,«la tinc gravada a la memòria», diu. Un home andalús que «era dels de la colla que venen a dinar», havia hagut de passar proves molt dures des de petit fins al final de la seva vida... M'explica una història llarga i que em deixa la pell de gallina, però aquí només en transcric la infància, que és on ella vol anar a parar.
Als tres anys, la mare del Rafael va morir i el seu pare, no podent-lo cuidar va decidir portar-lo a casa d'uns parents. El Rafael explicava que el seu pare se'l va carregar a coll i el va portar per la «sierra», feia molt de fred i tenia molta por. Abans d'arribar al poble dels parents, van arribar a una estació de tren i son pare el va amagar sota el seient d'un tren (Rafael recordava com eren els barrots del seient) dient-li que ara tornava.
El nano va quedar abandonat i va anar a parar en un centre d'acollida fins els 10 anys que anà a viure a casa sons avis materns. Treballava en un «cortijo», netejant els animals i heus aquí que per anar de casa al «cortijo» havia de passar per unes «cañadas», quan hi passava era molt fosc i tenia molta por. Una vegada, s'hi va trobar una dona. El va acompanyar pel camí i ell ja no la va veure mai més. Aquesta companyia la va sentir tan especial, que si algun dia estava trist, anava fins on havia trobat la dona i pensava en la seva companyia.
Al cap d'uns anys, remenant per casa els seus avis va trobar una foto de la dona que l'havia acompanyat. «Abuelo, quien es esta mujer?», que li va dir. Li respongué: «Esta es tu madre». Ni un sol dia deixà de pensar en aquesta presència i en la seva mare. Déu hi era, les persones segueixen present a la vida.
La Mercè diu que el Xiprer vol ser com aquesta mare, que acompanya en les situacions difícils. Al cap de 10 anys continuen treballant... i per allà i continuen passant molts immigrants, moltes històries...
6 comentaris:
Felicitats pel comentari, és preciós. Jo porto molts anys "corrent pel Xiprer". Primer per la feina de ma mare, després per amistat i això m'ha aportat tantes coses que és realment inexplicable el que t'arriben a aportar... et dónen tot el seu amor a canvi de res... són gent que saben fer el que és més important: estimar els altres sense esperar-ne res a canvi.
Una abraçada!
M'ha agradat molt el text.
Jo vaig conèixer el Xiprer ara fa tres anys (si no ho recordo malament). Des del primer moment vaig notar que dins del Xiprer hi ha un esperit diferent. Aquest esperit és el que fa animar els voluntaris a treballar pels pobres; és el que fa reunir-se petits, joves i grans cada dissabte a la missa; és el que fa a la Mercè compartir la seva casa; i tantes coses més...
aDéU !!!
Ostres! És molt maca la història! jo ja fa bastant que vaig pel Xiprer i és fantàstic l'ambient que s'hi respira, semre et sents cridat a ajudar en tot. e'n vas d'allà ple de força i alegria!
Una abraçada!
Teniu un blog magnífic, enhorabona. Ens agradaria poder-lo afegir a la xarxa de blogs de la cultura popular, Tradiblog. Toqueu un tema que crec que pot implementar molt bé el nostre Tradiblog. Sovint els temes del vostre blog, no els valorem prou i passen per alt. Us esperem amb candeletes i els braços oberts. Mercès per tot i salutacions.
El text és preciós. No hi ha res millor que el Xiprer. Hi vaig des que tenia cinc anys. És genial ser allà i veure l'ambient que s'hi respira. Un esperit que es veu a molts pocs llocs. Als àpats, als dissabtes a la tarda, a la gent. Gràcies a tots, perquè al Xiprer és on sóc més feliç i on puc fer a gent més feliç.
Molts petons!
Els del Xiprer sou els millors!!!!!!!!!!!!!!
Publica un comentari a l'entrada