El que Jesús estimava (d'un personatge del darrer sopar)

Sento els peus humits, no m’ha eixugat del tot bé, però no em ve de gust acabar-me’ls d’eixugar, em plau aquesta humitat entre els dits i em fa recordar tot allò bo que m’ha ensenyat i com m’ho ha explicat. Com una paràbola viscuda ha fet del servent que et renta els peus quan arribes en una bona casa. Sortir i fer-ho. Això és el que vull fer: llançar-me al món a explicar que Déu és l’Amor gran, un servidor... rentar els peus al mó, sí. Quin dia! Quina embranzida que ens ha donat, Ell, quin Amor. Feliços nosaltres si ho posem en pràctica! És tan captivador que no l’entenc, és tan entenedor que em captiva... m’estima, ens estima i l’estimo... Ho comparteix tot amb nosaltres, som els seus amics. El tinc a tocar i me’l miro distret, reclino el cap sobre el seu pit quan parla i diu quelcom que em fa enfosquir el cor. I li dic: «Senyor, qui és qui t’ha de trair?»