Si m'haguessis fet néixer gra de blat,
que seria senzill arribar a ser una espiga!
Llucar, créixer, florir, en l'aire assolellat,
entre olivers, en una terra antiga.
d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,
m'hauria estat donat de no triar el meu rumb:
el meu destí fóra una recta eterna.
Has obert un camí a la meva mesura,
i a cada instant he de buscar l'estel del nord
en la nit nostra, viva, però obscura.
no hi haurà més dura que la de l'home lliure
si, tant més fatigat com més s'hagués perdut,
pogués perdre el seu repòs del teu somriure.
2 comentaris:
és una poesia guapíssima!!
hi ha un company jesuïta que li va posar música, fet que li va donar encara més força. llàstima que ja fa massa temps que no la cantem i tampoc la van gravar en el primer disc del que aleshores era el grup musical "Arass". gràcies per haver-la recuperat del calaix desendreçat d ela memòria!
Certament la musica senzilla que jo vaig conèixer a través del guindu és creadora de pau interior i de profunditat.
Fer
Publica un comentari a l'entrada