El truc de Déu

Mil disculpes per tenir l'ermita abandonada aquests dies. Aquí una paràbola...


Ap 3,20

Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.

«Una vegada hi havia un home que va anar a visitar-ne un altre. Quan va arribar a la porta de casa va trucar al timbre i es va estar esperant una bona estona. No va obrir ningú. Va tornar a prèmer el botó del timbre, però ningú li obrí la porta. No es resignava a marxar perquè estava convençut que a l'interior de la casa hi havia la persona que buscava. Així que va estar trucant, pacientment, durant molta, moltíssima estona, però no l'obrien. Potser tenien la ràdio massa forta i per això no l'obrien, o potser estaven dutxa... O fins i tot es devien fer els sords. L'home no deixava de trucar, n'estava segur allí dins hi havia algú... I encara deu trucar ara...»

No som una mica nosaltres, aquestes persones que ens fem els sords, quan ens truquen al timbre? No és potser el Déu Pacient que tan ens estima, l'home que no vol marxar de davant la porta? No truca Déu, a la porta de casa nostra sempre i a cadascú (Ell està convençut que hi som sempre, a casa)? Què és per a nosaltres aquesta ràdio massa forta que ens priva sentir a Déu quan truca? I no podem nosaltres, ajudar a baixar la ràdio o a sortir de la dutxa, a la gent que no sent el truc de Déu?

El nen que reposava en Déu

Continuem parlant dels nens, que pugen al Presbiteri per resar el Parenostre al voltant de l'altar.

Fa uns dies vaig veure des de darrere estant del Prevere que presidia, un nen que se’l mirava amb el cap tombat sobre els braços i aquests recolzats a l’altar i quedava just davant de la patena i el calze amb el pa i el vi acabats de consagrar. No sé si ho feia perquè tenia son o perquè estava cansat o ves a saber, però tenia un aspecte molt seré i despert.

La qüestió és que em va venir al cap un títol per aquella escena: «el nen que reposava en Déu». Després, pensant-hi, vaig veure que Déu ens dóna la oportunitat de reposar en Ell. De trobar una pau serena, que ens ofereix el Parenostre i l’Eucaristia. Com ho feia aquell nen.

Ho sabríem fer, reclinar el cap a la falda de Déu? Reposar en Ell, abocant-hi tots els nostres problemes i inquietuds... Aquests gests tan simples però tan plens de significat ens ajuden a entendre encara més que Déu Pare és més Pare.

«Podeu pujar els nens per cantar el Parenostre»

En la missa dominical de la meva Parròquia, durant el Parenostre i la pau, els nens i les nenes pugen al presbiteri i es col·loquen al voltant de l’altar donant-se les mans. A vegades n’arriben a ser uns quaranta i han de fer com una doble fila, de manera que més que un cercle queda com una mena de pinya...

És curiós perquè el mossèn diu: «Podeu pujar els nens per cantar el Parenostre» i tots els nens pugen corrent i saltant al Presbiteri, com si amb aquelles paraules el Prevere haguessin donat el tret de sortida d’una cursa.

Sempre hi ha uns germans que pugen des del fons de l’església agafats de la mà a poc a poc, al seu ritme, a diferència dels altres que hi van a grans gambades.

A ells també els esperen. Els músics no comencen a tocar fins que tots els nens han trobat el lloc al voltant de l’altar. I m’agrada molt això. Perquè Déu sempre veu a tothom i espera tothom, encara que vagi a poc a poquet.

Un cop ha acabat el Parenostre i el mossèn envia als nens a donar la pau, un per un donen la mà al Prevere i als acòlits i marxen corrent igual i contents, tenen una feina importantíssima: dur la pau de Déu als més grans, que ja no pugen a dalt. I és que és als infants qui Déu dóna missatges tan importnats com la Seva pau.

La misericòrdia

Mt 18, 21-22.
Pere preguntà a Jesús:
-Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà? Set vegades?
Jesús li respon:
-No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

Més clar ja no pot ser: això per Jesucrist és el més important. Perdonar. Convidar als germans teus que t'han ofés a ser presents en la vida teva, com si res no hagués passat.

Si algun dia una germà m'ha ofès i no hi ha manera que reconegui allò que ha fet mal fet, parlo amb ell, havent-lo perdonat primer amb el cor i no de paraula, sense que ell m'ho demani. Si així no resulta, crido una tercera persona perquè en sigui testimoni. Si tampoc resulta així, parlo amb la comunitat. Si el meu germà aleshores no es vol apropar a mi, perdonant-lo li faig entendre que serà acceptat al meu cor quan ell desitgi tornar a mi.

Aquest últim paràgraf està basat en un fragment de l'Antic Testament. No en sé les referències. Si algun lector ermità que passi les pot enviar, benvingudes seran. Aquest és l'ultima entrada sobre aquella pregària del G. Roger de Taizé sobre les tres crides de l'Evangeli.

---

La senzillesa

Jn 19,21

Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor en el Cel.

.

Ja sabem com acaba la història: el jove a qui anaven dirigides aquestes paraules de Jesús se n'anà trist, tenia molts béns i no els volia abandonar.

Aquí Jesús ens planteja un element escencial per a fer-nos seguidors d'Ell: la senzillesa. No es pot servir el Crist sense ser humil ni senzill. Qui eren els que tenien enveja a Jesús? Els rics fariseus. I vés per on, els fariseus no eren pas humils, es volien fer veure: quan resaven, quan feien almoina... En canvi Jesús havia dit als seus deixebles que quan resessin ho fessin en secret, que quan donessin als pobres, el mateix. Ser humil, és a dir senzills de cor, ens és imprescindible per ser seguidors de Crist.

Si som senzills i humils i abandonem els tresors d'aquí la Terra, el tresor que tindrem al Regne del Cel serà gran, el Pare Bo ens recompensarà.