El truc de Déu

Mil disculpes per tenir l'ermita abandonada aquests dies. Aquí una paràbola...


Ap 3,20

Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.

«Una vegada hi havia un home que va anar a visitar-ne un altre. Quan va arribar a la porta de casa va trucar al timbre i es va estar esperant una bona estona. No va obrir ningú. Va tornar a prèmer el botó del timbre, però ningú li obrí la porta. No es resignava a marxar perquè estava convençut que a l'interior de la casa hi havia la persona que buscava. Així que va estar trucant, pacientment, durant molta, moltíssima estona, però no l'obrien. Potser tenien la ràdio massa forta i per això no l'obrien, o potser estaven dutxa... O fins i tot es devien fer els sords. L'home no deixava de trucar, n'estava segur allí dins hi havia algú... I encara deu trucar ara...»

No som una mica nosaltres, aquestes persones que ens fem els sords, quan ens truquen al timbre? No és potser el Déu Pacient que tan ens estima, l'home que no vol marxar de davant la porta? No truca Déu, a la porta de casa nostra sempre i a cadascú (Ell està convençut que hi som sempre, a casa)? Què és per a nosaltres aquesta ràdio massa forta que ens priva sentir a Déu quan truca? I no podem nosaltres, ajudar a baixar la ràdio o a sortir de la dutxa, a la gent que no sent el truc de Déu?