«Podeu pujar els nens per cantar el Parenostre»

En la missa dominical de la meva Parròquia, durant el Parenostre i la pau, els nens i les nenes pugen al presbiteri i es col·loquen al voltant de l’altar donant-se les mans. A vegades n’arriben a ser uns quaranta i han de fer com una doble fila, de manera que més que un cercle queda com una mena de pinya...

És curiós perquè el mossèn diu: «Podeu pujar els nens per cantar el Parenostre» i tots els nens pugen corrent i saltant al Presbiteri, com si amb aquelles paraules el Prevere haguessin donat el tret de sortida d’una cursa.

Sempre hi ha uns germans que pugen des del fons de l’església agafats de la mà a poc a poc, al seu ritme, a diferència dels altres que hi van a grans gambades.

A ells també els esperen. Els músics no comencen a tocar fins que tots els nens han trobat el lloc al voltant de l’altar. I m’agrada molt això. Perquè Déu sempre veu a tothom i espera tothom, encara que vagi a poc a poquet.

Un cop ha acabat el Parenostre i el mossèn envia als nens a donar la pau, un per un donen la mà al Prevere i als acòlits i marxen corrent igual i contents, tenen una feina importantíssima: dur la pau de Déu als més grans, que ja no pugen a dalt. I és que és als infants qui Déu dóna missatges tan importnats com la Seva pau.