El nen que reposava en Déu

Continuem parlant dels nens, que pugen al Presbiteri per resar el Parenostre al voltant de l'altar.

Fa uns dies vaig veure des de darrere estant del Prevere que presidia, un nen que se’l mirava amb el cap tombat sobre els braços i aquests recolzats a l’altar i quedava just davant de la patena i el calze amb el pa i el vi acabats de consagrar. No sé si ho feia perquè tenia son o perquè estava cansat o ves a saber, però tenia un aspecte molt seré i despert.

La qüestió és que em va venir al cap un títol per aquella escena: «el nen que reposava en Déu». Després, pensant-hi, vaig veure que Déu ens dóna la oportunitat de reposar en Ell. De trobar una pau serena, que ens ofereix el Parenostre i l’Eucaristia. Com ho feia aquell nen.

Ho sabríem fer, reclinar el cap a la falda de Déu? Reposar en Ell, abocant-hi tots els nostres problemes i inquietuds... Aquests gests tan simples però tan plens de significat ens ajuden a entendre encara més que Déu Pare és més Pare.