29/7/07

Pregària: Oblidar

Tot sovint, Senyor, oblidem.

Oblidem tan sovint que a la família que Tu vas crear encara hi ha tantes desigualtats.
Oblidem tan sovint aquestes desigualtats i en fem aparèixer de noves i de més injustes.
Oblidem tan sovint que tots som obra Teva.
Oblidem tan sovint...

Com que hem oblidat que a les guerres tanta gent innocent fa tants esforços per salvar aquest bé tan preuat que és a la seva vida, nosaltres despreciem la nostra malmatent-la.
Com que hem oblidat que els nens soldat cada dia van a dormir amb més morts sobre seu, aquí continuem comprant videojocs de violència als nostre fills.
Com que hem oblidat que a tants llocs passen set, nosaltres de colònies encara fem guerres d’aigua.
Com que hem oblidat...

Fes Senyor que tinguem més present tot això que queda sepultat per l’oblit als nostres cors.
Fes Senyor que no atiem l’oblit cap a allò que no ens interessa veure si volem tenir la conciència tranquil·la, ajuda’ns a tenir més present en les nostres pregàries i en les nostres accions totes aquestes coses que passen.
Fes Senyor que més que oblidar sapiguem perdonar.
Fes Senyor...

21/7/07

Pregària: Han mort un nord africà

Han atacat, han colpejat.
Els garrots baten amb força, mentre les bombes lacrimògenes fumegen com invitades a una festa.
Mentre els darrers manifestants es fan escàpols, són atesos els ferits.
Les portes dels cotxes cel·lulars baten sobre els badocs atònits, esporuguits i revoltats.
Les finestres una a una es tanquen.
Els rostres també es tanquen adolorits,
I la gentada es dispersa en petits grups mentre corre la nova ràpidament: han mort un nord africà.

Senyor, ell encara em mira,
Mirada fixa i freda, immobilitzada per sempre en l'angoixa de la seva darrera pregunta: «Per què em peguen?».
Estès a terra, esparracats els vestits. Però ornada la testa de l'aurèola de sang que la mort ha pintat la voravia.
Els ulls del seu cos em miren,
Mentre la seva ànima fugissera et contempla, meravellada del viatge imprevist.

Senyor, això és insuportable.
Els hem dit: sou de la nostra família,
Els hem deixat venir a nosaltres com a uns salvadors,
Els hem utilitzat on ningú no volia servir
I allà, presoners dels seus errors,
Allotjats com a bèsties,
Explotats,
Menyspreats,
Humiliats,
Al moment que volen manifestar el seu descontentament i la seva revolta,
En una cantonada se'ls espera, bastó en mà, talment s'abat un gos rabiós.

Senyor, no tenen la mateixa pell que nosaltres,
No tenen els mateixos hàbits, els mateixos costums.
Senyor, vénen de lluny...
La teva Redempció no els haurà abastats?
O potser que els teus fills no han reconegut encara que són germans?
Que han estat batejats, banyats en una mateixa sang?
La teva Sang, la sang d'un Déu?

Senyor, arreu hi ha encara fronteres i barreres dreçades;
Encara hi ha negres i blancs,
Propietaris i burgesos,
Explotats i explotadors,
Russos, amricans i francesos.
I alguns dels teus fills accepten aquestes barreres.
Com si fos normal que en una mateixa família alguns mengin les deixalles a la cuina mentre que els altres es sacien al menjador.
Com si fos normal que alguns siguin servits i altres siguin servents.
Com si fos normal que alguns siguin castigats més severament que els altres.
Com si fos natural que alguns s'aferrissin contra els altres, els rebaixin, els condemnin, els matin.
Senyor, la teva sang ens reunirà, abans de gaire, en un mateix amor,
L'amor del nostre únic Pare?
Sabrem trencar els obstacles que ens separen?
Acceptarem com a única diferència els dons que Tu ens has donat i no els que nosaltres hem adquirit?

*

Fill meu, la sang del teu germà crida vers mi. Caldrà un cant fortíssim d'amor per fer callar la veu d'un mort assassinat pels seus germans.

Michael Quoist
Pregàries, Ed. Claret 1959

15/7/07

Rebre l'amor de Déu

Em deia un prevere, que havia estat en missió a Xile, just abans de començar una missa: «Allà a l’Amèrica, durant les celebracions aplaudeixen. En canvia aquí només als batetjos, als casaments... En saben molt d’expressar els seus sentiments, allà. En certa manera són com adolescents que davant de l’amor (l’amor de Déu) estan molt contents i ho expressen tal com fan els adolescents: amb necessitat d’estimar».

Després pensant-hi... Crec que hauríem de rebre aquest amor de Déu que ens veexpressant més l’alegria que ens provoca. Els adolescents tenen mecessitat d’estimar i de ser estimats, i quan se senten així ho expressen. No som tots, aleshores, adolescents que busquem, assedegats, estimar a déu i ésser estimats per Déu?

12/7/07

Cançó: Missatger

He recordat aquesta cançó que està relacionada amb l'entrada publicada ahir: «La "guia de viatge" del Senyor», i com que m'agrada molt us la deixo. He buscat la partitura i l'autor, però no l'he sapigut trobar, si algú pogués aportar la informació ho penjaria tot seguit. Gràcies!

Hem sentit una paraula,
l'hem guardat a dintre el cor,
ja és llavor ben preparada,
que demana nous sembradors.
Tot un Déu diu que ens estima,
tot un Déu s'ha fet proper
ha vingut a dar-nos vida,
necessita pregoners.

És Crist que vol portar
l'amor a cada llar,
demana missatgers
que el vulguin ajudar.
Farem xarxa de veus,
farem xarxa de mans,
lleugers els nostres peus
a molts duran la pau.

No tenim ni or ni plata,
i sovint també ens cansem,
però és Jesús nostre missatge
i en el seu Nom ens aixequem.
Passarem una paraula
al cansat i a l'indecís
i direm d'aquella Taula
on s'aprèn a compartir.

Amb el Pa i la Paraula,
amb les mans i el gest amic,
amb el foc a les entranyes,
amb la joia de l'Esperit.
En un món que cerca amb ànsia,
en un món que plora sang,
és la Creu una esperança
i l'Església una llar.

11/7/07

La «guia de viatge» del Senyor

Pensant en l’Evangeli que vam llegir aquest diumenge passat (Lc 10,1-12.17-20), m’he adonat que Jesús ens dóna com una mena de «guia de viatge», com unes instruccions per seguir el camí del seu Pare i poder anunciar el seu Regne. Aquí hi ha aquesta «guia de viatge» tal com l’he entés. Trobareu entre parèntesis i més petit el número de verset a que fa referència el text, tenint en comte l’Evangeli llegit.


Guia de viatge,
per seguir el camí de la vida i ajudar a seguir-lo a altres

Punt de partida
Dins mateix del nostre cor, continuant pels nostres àmbits més propers.

Destinació final
El Regne de Déu.

Objectiu del viatge
Anar a buscar més viatgers com nosaltres (2), ajudar als que s’hagin perdut o apartat del camí i anunciar la destinació final (9).

Equipatge
Ben poca cosa, no cal portar ni maletes ni calçat(4). Només la pau per davant de tot (5).

Allotjaments
A tot arreu on ens acullin (7-8). Si en algun lloc no ens acullen no ens hem de preocupar, la nostra missió és també anunciar-los el Regne de Déu (11).

Recomenació
Gaudim del viatge! Ha de ser un honor per nosaltres poder-lo emprendre (17).

Alerta
Serà un viatge llarg, fatigós, perillós i que sovint ens farà patir (3). A vegades tindrem ganes de deixar-lo còrrer, però nosaltres hem de seguir endavant i ajudant als companys de viatge a seguir amb nosaltres: endavant, sempre endavant!

Recompença
El nostre nom quedarà escrit en el Regne del Cel (20).

Pregària per fer camí
Pare, Tu per mitjà de Jesucrist has posat a la mà de cada fill teu una «guia de viatge». No totom se n’ha adonat que la tenia i no ha tingut gaire sort en el seu camí. Et demano perquè tots els que ens has donat el do d’apreciar-la, la poguem aprofitar i ens serveixi per predicar la teva Bona Notícia i ajudar a camina als que hagin perdut el rumb. Així sigui.

6/7/07

Sintonitzar amb Déu

Aquí un intent de paràbola...

.

Un dia un home buscava a la ràdio el seu programa preferit, però no aconseguia escoltar-lo perquè no podia sintonitzar-lo bé. L’endemà a la mateixa hora ho va tornar a provar però tampoc va aconseguir trobar-ne la sintonia. Durant dies va continuar buscant insistentment, a la mateixa hora, el programa de ràdio, però sense sort. Al cap de força temps va aconseguir trobar l’emissora a l’hora que feien el programa i és que durant tot aquell temps havia estat buscant el programa a la sintonia «FM» i el feien a la sintonia «AM».

Què vol dir això? L’home que busca insistentment el programa de ràdio sense trobar-lo, no podem ser nosaltres que tenim set de Déu i el cerquem incansablement? No és que nosaltres busquem a Déu dins nostre, en els nostres paràmetres i limitacions? Potser hauríem de tenir més amplitud de mires en la nostra creca i veure que Déu és més gran, més imprevisible, més sorprenent del que ens imaginem. Ens creiem que coneixem on és i com és Déu... I si ens estem equivocant? I si l’estem buscant en la sintonia equivocada? Ens caldrà donar el tomb a les coses per trobar a Déu, sempre tan sorprenent, sempre tan imprevisible Ell, tan senzill i silenciós!

Podeu llegir el principi el capítol 19 del primer llibre dels Reis, en que Elies busca Déu i el troba en allò més senzill i silenciós...

1/7/07

Tríptic I (juliol-setembre'07): La pregària

Aquesta entrada que anomenem Tríptic és una nova iniciativa de l’Ermita en xarxa. Cada trimestre (gener-març, abril-juny, juliol-setembre, octubre-novembre) publicarem al blog tres pregàries, escrits o reflexions sobre un tema determinat. La primera part del tríptic serà un fragment de la Bíblia; la segona serà un escrit d’algú (que ens l’hagi enviat personalment o ens l’hagin fet arribar, etc.); la tercera part serà de l’Ermita en xarxa.

El primer Tríptic (de juliol a setembre del 2007) és sobre la pregària.



Pregar amb l’Esperit

Igualment, l'Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l'Esperit: l'Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol. Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar; perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d'una multitud de germans. I als qui havia destinat, també els ha cridat; i als qui ha cridat, també els ha fet justos; i als qui ha fet justos, també els glorifica.

Rm 8,26-30


Reso per tu

Em diu una tia meva d’Alacant i un amic de Mollet, al final de les seves cartes, les paraules més boniques i més reconfortants que m’han dit mai: «reso per tu».

Ho diuen amb senzillesa, escuetament, com paraules de despedida. Són paraules que arriben al més profund, potser perquè surten del més profund. Sonen com una confessió.

Resar és el més íntim, és el que ens surt del cor. Ens porta a les aspiracions més profundes, a les il·lusions més amagades. Volem estimar, es diu.

Segurament és en la pregària on millor expressem el sentiment més humà. Potser dir «reso per tu», és una manifestació d’amor, d’afecte. Potser és per això, que sona tan bé.

Aquí la pregària ho és tot. Si sóc aquí, i amb l’esperança viva, és perquè reso. És posible que altres, en altres realitats de matrimoni, de parròquia o d’un altre servei, diguin el mateix. A tots ens toca viure, i cadascú el seu.

Resar és poder agrair la vida, el sol que surt o l’home que saluda; alegrar-se amb els que riuen, cantar quan es pot, alegrar-se amb les flors del camp.

També és enrabiar-se amb la injustícia, plànyer-se de les penes, plorar allò que no té remei. Potser les pregàries més viscudes són les que acaben dient: «gràcies» i «per què?».

Resar és conèixer a Déu, present i misericordiós, company de ruta. A vegades omnipotent, a vegades com invàlid. A vegades tot amor, a vegades tot absència. A vegades tot sentit, a vegades tot buit. Però sempre és allí, sense deixar-se agafar, i sense marxar gaire lluny.

La pregària ens acosta a Déu, ens acosta a nosaltres mateixos. Aquests dos misteris es toquen, els nostres destins van units. Reconeixèr-lo és reconeixer-se. Acceptar-lo és acceptar-se. Estimar-lo és estimar-se.

La vida moltes vegades ens bloqueja, la realitat ens atordeix, el sofriment ens paralitza. Resar ens dóna velentia per enfrontar les coses de cara. Amb la pregària veus com, al final, el sofriment i el dolor no són res. Llàstima que no poguem viure en pregària contínua.

La pregària ens situa en realitat, en les qüestions normals, en la feina, en les classes, en les persones. Bon remei per a una vida d’il·lusions i irrealitats. Resar et porta al cor de la vida i de la seva gent.

Quan em diuen «reso per tu» em diuen que em porten, dia a dia, al cor; en les seves penes i treballs, en les seves feines i en les seves il·lusions. Per això, com que totes les nostres vides es toquen, també jo puc dir: reso per tu.

Un prevere de l’Arquebisbat de Barcelona missioner a l’Àfrica


Pregar

«Com puc pregar? Què és pregar? Què vol dir fer una pregària?»
Em pregunto tot sovint, Senyor.
Pregar és estar davant de Déu.
Pregar és obrir el meu a cor a qui em coneix millor.
Pregar és parlar amb el millor dels amics.
Pregar és continuar aprenent allò que et manca.
Pregar és saber parlar i aprendre'n; és saber escoltar i aprendre'n; és saber entendre i comprendre.
Pregar és silenci, és cant, és lectura.
Pregar és demanar a Déu pel més proper i pel més llunyà.
Pregar és consolar al del costat i somriure-li.
Pregar és deixar que l'Esperit Sant resi en nosaltres i ens faci descobrir les veritats més essencials, sobre Déu, sobre el món.
Pregar és senzillesa, ja que de la senzillesa en neix una petita gran alegria, que omple.
Pregar és confiança, és espera: sempre en el Pare.
Pregar és recuperar la fortalesa perduda.
Pregar és tenir fe.
Pregar és encendre una espelma i restar en silenci davant el Senyor, sempre davant el Senyor.
Perquè on hi ha pregària, Déu hi és.
Perquè Déu és en nosaltres ara i sempre.
Perquè pregant és quan assolim aquella pau interior, aquella pau del cor.
Perquè pregar és aixecar els ulls i saber tirar endavant i aprendre a tirar endevant. Perquè pregar és intentar-ho i saber creure en mi mateix i en el Senyor a la vegada; perquè Ell és la meva força, Ell és el meu cant, Ell és la meva salvació i en Ell confio i no tinc por.
Perquè la vida oferta a Déu és una pregària constant.
Pregar és, ni més ni menys, estar content perquè el Bon Déu no pot més que donar el seu amor.