Aquesta entrada que anomenem Tríptic és una nova iniciativa de l’Ermita en xarxa. Cada trimestre (gener-març, abril-juny, juliol-setembre, octubre-novembre) publicarem al blog tres pregàries, escrits o reflexions sobre un tema determinat. La primera part del tríptic serà un fragment de la Bíblia; la segona serà un escrit d’algú (que ens l’hagi enviat personalment o ens l’hagin fet arribar, etc.); la tercera part serà de l’Ermita en xarxa.
El primer Tríptic (de juliol a setembre del 2007) és sobre la pregària.
Pregar amb l’Esperit
Igualment, l'Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l'Esperit: l'Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol. Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar; perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d'una multitud de germans. I als qui havia destinat, també els ha cridat; i als qui ha cridat, també els ha fet justos; i als qui ha fet justos, també els glorifica.
Rm 8,26-30
Reso per tu
Em diu una tia meva d’Alacant i un amic de Mollet, al final de les seves cartes, les paraules més boniques i més reconfortants que m’han dit mai: «reso per tu».
Ho diuen amb senzillesa, escuetament, com paraules de despedida. Són paraules que arriben al més profund, potser perquè surten del més profund. Sonen com una confessió.
Resar és el més íntim, és el que ens surt del cor. Ens porta a les aspiracions més profundes, a les il·lusions més amagades. Volem estimar, es diu.
Segurament és en la pregària on millor expressem el sentiment més humà. Potser dir «reso per tu», és una manifestació d’amor, d’afecte. Potser és per això, que sona tan bé.
Aquí la pregària ho és tot. Si sóc aquí, i amb l’esperança viva, és perquè reso. És posible que altres, en altres realitats de matrimoni, de parròquia o d’un altre servei, diguin el mateix. A tots ens toca viure, i cadascú el seu.
Resar és poder agrair la vida, el sol que surt o l’home que saluda; alegrar-se amb els que riuen, cantar quan es pot, alegrar-se amb les flors del camp.
També és enrabiar-se amb la injustícia, plànyer-se de les penes, plorar allò que no té remei. Potser les pregàries més viscudes són les que acaben dient: «gràcies» i «per què?».
Resar és conèixer a Déu, present i misericordiós, company de ruta. A vegades omnipotent, a vegades com invàlid. A vegades tot amor, a vegades tot absència. A vegades tot sentit, a vegades tot buit. Però sempre és allí, sense deixar-se agafar, i sense marxar gaire lluny.
La pregària ens acosta a Déu, ens acosta a nosaltres mateixos. Aquests dos misteris es toquen, els nostres destins van units. Reconeixèr-lo és reconeixer-se. Acceptar-lo és acceptar-se. Estimar-lo és estimar-se.
La vida moltes vegades ens bloqueja, la realitat ens atordeix, el sofriment ens paralitza. Resar ens dóna velentia per enfrontar les coses de cara. Amb la pregària veus com, al final, el sofriment i el dolor no són res. Llàstima que no poguem viure en pregària contínua.
La pregària ens situa en realitat, en les qüestions normals, en la feina, en les classes, en les persones. Bon remei per a una vida d’il·lusions i irrealitats. Resar et porta al cor de la vida i de la seva gent.
Quan em diuen «reso per tu» em diuen que em porten, dia a dia, al cor; en les seves penes i treballs, en les seves feines i en les seves il·lusions. Per això, com que totes les nostres vides es toquen, també jo puc dir: reso per tu.
Un prevere de l’Arquebisbat de Barcelona missioner a l’Àfrica
Pregar
«Com puc pregar? Què és pregar? Què vol dir fer una pregària?»
Em pregunto tot sovint, Senyor.
Pregar és estar davant de Déu.
Pregar és obrir el meu a cor a qui em coneix millor.
Pregar és parlar amb el millor dels amics.
Pregar és continuar aprenent allò que et manca.
Pregar és saber parlar i aprendre'n; és saber escoltar i aprendre'n; és saber entendre i comprendre.
Pregar és silenci, és cant, és lectura.
Pregar és demanar a Déu pel més proper i pel més llunyà.
Pregar és consolar al del costat i somriure-li.
Pregar és deixar que l'Esperit Sant resi en nosaltres i ens faci descobrir les veritats més essencials, sobre Déu, sobre el món.
Pregar és senzillesa, ja que de la senzillesa en neix una petita gran alegria, que omple.
Pregar és confiança, és espera: sempre en el Pare.
Pregar és recuperar la fortalesa perduda.
Pregar és tenir fe.
Pregar és encendre una espelma i restar en silenci davant el Senyor, sempre davant el Senyor.
Perquè on hi ha pregària, Déu hi és.
Perquè Déu és en nosaltres ara i sempre.
Perquè pregant és quan assolim aquella pau interior, aquella pau del cor.
Perquè pregar és aixecar els ulls i saber tirar endavant i aprendre a tirar endevant. Perquè pregar és intentar-ho i saber creure en mi mateix i en el Senyor a la vegada; perquè Ell és la meva força, Ell és el meu cant, Ell és la meva salvació i en Ell confio i no tinc por.
Perquè la vida oferta a Déu és una pregària constant.
Pregar és, ni més ni menys, estar content perquè el Bon Déu no pot més que donar el seu amor.
El primer Tríptic (de juliol a setembre del 2007) és sobre la pregària.
Pregar amb l’Esperit
Igualment, l'Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. I el qui coneix els cors sap quin és el voler de l'Esperit: l'Esperit intercedeix a favor del poble sant tal com Déu vol. Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar; perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d'una multitud de germans. I als qui havia destinat, també els ha cridat; i als qui ha cridat, també els ha fet justos; i als qui ha fet justos, també els glorifica.
Rm 8,26-30
Reso per tu
Em diu una tia meva d’Alacant i un amic de Mollet, al final de les seves cartes, les paraules més boniques i més reconfortants que m’han dit mai: «reso per tu».
Ho diuen amb senzillesa, escuetament, com paraules de despedida. Són paraules que arriben al més profund, potser perquè surten del més profund. Sonen com una confessió.
Resar és el més íntim, és el que ens surt del cor. Ens porta a les aspiracions més profundes, a les il·lusions més amagades. Volem estimar, es diu.
Segurament és en la pregària on millor expressem el sentiment més humà. Potser dir «reso per tu», és una manifestació d’amor, d’afecte. Potser és per això, que sona tan bé.
Aquí la pregària ho és tot. Si sóc aquí, i amb l’esperança viva, és perquè reso. És posible que altres, en altres realitats de matrimoni, de parròquia o d’un altre servei, diguin el mateix. A tots ens toca viure, i cadascú el seu.
Resar és poder agrair la vida, el sol que surt o l’home que saluda; alegrar-se amb els que riuen, cantar quan es pot, alegrar-se amb les flors del camp.
També és enrabiar-se amb la injustícia, plànyer-se de les penes, plorar allò que no té remei. Potser les pregàries més viscudes són les que acaben dient: «gràcies» i «per què?».
Resar és conèixer a Déu, present i misericordiós, company de ruta. A vegades omnipotent, a vegades com invàlid. A vegades tot amor, a vegades tot absència. A vegades tot sentit, a vegades tot buit. Però sempre és allí, sense deixar-se agafar, i sense marxar gaire lluny.
La pregària ens acosta a Déu, ens acosta a nosaltres mateixos. Aquests dos misteris es toquen, els nostres destins van units. Reconeixèr-lo és reconeixer-se. Acceptar-lo és acceptar-se. Estimar-lo és estimar-se.
La vida moltes vegades ens bloqueja, la realitat ens atordeix, el sofriment ens paralitza. Resar ens dóna velentia per enfrontar les coses de cara. Amb la pregària veus com, al final, el sofriment i el dolor no són res. Llàstima que no poguem viure en pregària contínua.
La pregària ens situa en realitat, en les qüestions normals, en la feina, en les classes, en les persones. Bon remei per a una vida d’il·lusions i irrealitats. Resar et porta al cor de la vida i de la seva gent.
Quan em diuen «reso per tu» em diuen que em porten, dia a dia, al cor; en les seves penes i treballs, en les seves feines i en les seves il·lusions. Per això, com que totes les nostres vides es toquen, també jo puc dir: reso per tu.
Un prevere de l’Arquebisbat de Barcelona missioner a l’Àfrica
Pregar
«Com puc pregar? Què és pregar? Què vol dir fer una pregària?»
Em pregunto tot sovint, Senyor.
Pregar és estar davant de Déu.
Pregar és obrir el meu a cor a qui em coneix millor.
Pregar és parlar amb el millor dels amics.
Pregar és continuar aprenent allò que et manca.
Pregar és saber parlar i aprendre'n; és saber escoltar i aprendre'n; és saber entendre i comprendre.
Pregar és silenci, és cant, és lectura.
Pregar és demanar a Déu pel més proper i pel més llunyà.
Pregar és consolar al del costat i somriure-li.
Pregar és deixar que l'Esperit Sant resi en nosaltres i ens faci descobrir les veritats més essencials, sobre Déu, sobre el món.
Pregar és senzillesa, ja que de la senzillesa en neix una petita gran alegria, que omple.
Pregar és confiança, és espera: sempre en el Pare.
Pregar és recuperar la fortalesa perduda.
Pregar és tenir fe.
Pregar és encendre una espelma i restar en silenci davant el Senyor, sempre davant el Senyor.
Perquè on hi ha pregària, Déu hi és.
Perquè Déu és en nosaltres ara i sempre.
Perquè pregant és quan assolim aquella pau interior, aquella pau del cor.
Perquè pregar és aixecar els ulls i saber tirar endavant i aprendre a tirar endevant. Perquè pregar és intentar-ho i saber creure en mi mateix i en el Senyor a la vegada; perquè Ell és la meva força, Ell és el meu cant, Ell és la meva salvació i en Ell confio i no tinc por.
Perquè la vida oferta a Déu és una pregària constant.
Pregar és, ni més ni menys, estar content perquè el Bon Déu no pot més que donar el seu amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada