Pregària: Han mort un nord africà

Han atacat, han colpejat.
Els garrots baten amb força, mentre les bombes lacrimògenes fumegen com invitades a una festa.
Mentre els darrers manifestants es fan escàpols, són atesos els ferits.
Les portes dels cotxes cel·lulars baten sobre els badocs atònits, esporuguits i revoltats.
Les finestres una a una es tanquen.
Els rostres també es tanquen adolorits,
I la gentada es dispersa en petits grups mentre corre la nova ràpidament: han mort un nord africà.

Senyor, ell encara em mira,
Mirada fixa i freda, immobilitzada per sempre en l'angoixa de la seva darrera pregunta: «Per què em peguen?».
Estès a terra, esparracats els vestits. Però ornada la testa de l'aurèola de sang que la mort ha pintat la voravia.
Els ulls del seu cos em miren,
Mentre la seva ànima fugissera et contempla, meravellada del viatge imprevist.

Senyor, això és insuportable.
Els hem dit: sou de la nostra família,
Els hem deixat venir a nosaltres com a uns salvadors,
Els hem utilitzat on ningú no volia servir
I allà, presoners dels seus errors,
Allotjats com a bèsties,
Explotats,
Menyspreats,
Humiliats,
Al moment que volen manifestar el seu descontentament i la seva revolta,
En una cantonada se'ls espera, bastó en mà, talment s'abat un gos rabiós.

Senyor, no tenen la mateixa pell que nosaltres,
No tenen els mateixos hàbits, els mateixos costums.
Senyor, vénen de lluny...
La teva Redempció no els haurà abastats?
O potser que els teus fills no han reconegut encara que són germans?
Que han estat batejats, banyats en una mateixa sang?
La teva Sang, la sang d'un Déu?

Senyor, arreu hi ha encara fronteres i barreres dreçades;
Encara hi ha negres i blancs,
Propietaris i burgesos,
Explotats i explotadors,
Russos, amricans i francesos.
I alguns dels teus fills accepten aquestes barreres.
Com si fos normal que en una mateixa família alguns mengin les deixalles a la cuina mentre que els altres es sacien al menjador.
Com si fos normal que alguns siguin servits i altres siguin servents.
Com si fos normal que alguns siguin castigats més severament que els altres.
Com si fos natural que alguns s'aferrissin contra els altres, els rebaixin, els condemnin, els matin.
Senyor, la teva sang ens reunirà, abans de gaire, en un mateix amor,
L'amor del nostre únic Pare?
Sabrem trencar els obstacles que ens separen?
Acceptarem com a única diferència els dons que Tu ens has donat i no els que nosaltres hem adquirit?

*

Fill meu, la sang del teu germà crida vers mi. Caldrà un cant fortíssim d'amor per fer callar la veu d'un mort assassinat pels seus germans.

Michael Quoist
Pregàries, Ed. Claret 1959