Pregària: Després d'una estada a Assís...

Després d'una breu estada al poble de St. Francesc d'Assís i de rellegir el magnífic còmic de Mn. José Luís Cortés, Francisco el Buenagente, us deixo amb un dels quatre salms que el mateix Cortés escriu després de que Francesc es presenti amb els seus frares davant del Bisbe de Roma, en aquell moment Innocenci III. De tots quatre salms aquest és el que m'agrada més:


Lamnetaos ahora, hijos, por vuestra madre,
que olvidó tan deprisa sus amores primeros.

Ved como se ha mudado la suerte de la esposa.
Mirad la piel marchita, que fuera lozanía,
e intenta ahora con máscara de pinturas y ungüentos
prolongar sin lograrlo la juventud perdida.
Llorad, pues no hay afeites que oculten las arrugas
y su empeño patético certifica su ruina.

Nuestra iglesia es oscura. Languidecen los cirios
al compás de una música que recuerda al pasado.
Nuestra casa se llena de mujeres y de viejos
mientras, fuera los jóvenes se emborrachan de vida.
Llorad, los que la visteis bailando con los jóvenes
alegre entre los brazos del novio carpintero.

Los pobres no se sienten a gusto con nuestra iglesia.
Saben que no es lo suyo, que es un mundo distinto:
Ellos vienen de casas donde se toca el techo
y los templos son amplios, y las torres son altas...
Llorad, porque al principio la iglesia fue tan pobre
que no tenía donde reclinar su cabeza.

Por más que lo matice, la Iglesia es poderosa.
Forma parte importante y esencial del sistema
(y no para impulsarlo, como sal de la tierra,
sino siempre del lado de los conservadores...)
Llorad, ¡y no deis tregua a quienes buscan sólo
(so capa de católicos) sus propios intereses!

Nuestra Iglesia no tiene ni un rincón calentito
donde los marginados pueden pasar la noche.
Volverán sus ghetos con la amarga experiencia
de no haber encontrado en su madre cobijo.
¡Llorad por esta Iglesia que no consuela el llanto
y arroja de su casa los bienaventurados!

Los que van más aprisa, los que traen el futuro,
tuvieron que arriesgarse un día y sacudirse
el fardo de una Iglesia que vive de recuerdos
y ve siempre en lo nuevo peligros y amenazas.
(¿Qué artista, qué teólogo, qué letrado o científico
no ha inspirado sospechas si iba un poco adelante?
¡No es extraño que a veces se diga que estaríamos
mucho más avanzados a no ser por la Iglesia!)
Llorad, que no va tanta falta de fe en el hombre
con un Resucitado que todo lo hace nuevo.

Gente que no quieren dicen que son hermanos.
Gente en lucha de clases dicen: "La paz contigo".
¿Cómo puede llamarse "occidente cristiano"
a esta historia de crímenes, guerras y explotación?
Llorad por una Iglesia llamada a ser testigo
que solo se preocupa de no perder escaños.

Así, mientras la vida marcha por otro sitio
la Iglesia pasa el rato haciendo documentos
donde la fe consiste en pensar rectamente
y la esperanza es opio y el amor es un contrato...
Llorad, porque hace tiempo que ya no son cristianos
los que entregan la vida de verdad por los otros.

En fin: no es lo más triste una Iglesia traidora,
porque infieles a Cristo todos somos un poco.
Lo malo es que se arrogue la gracia en exclusiva
y diga que eso suyo responde al Evangelio.
(¿Cómo puede mostrarse al buscador de Cristo
la Iglesia, y señalarle: "Ahí tienes lo que buscas"?)

Llorad, pues, los que amabais a la esposa fecunda
y lamentaos, hijos por vuestra madre estéril.

Mn. José Luís Cortés
Francisco el Buenagente, Ediciones Paulinas 1981

La perla i el tresor

Mt 13,44-46
-Amb el Regne del Cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. També passa amb el Regne del Cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra.


Aquestes dues breus paràboles de l'Evangeli de St. Mateu em fan pensar que el Regne de Déu és quelcom tan gran i tan important que no té preu, d'un valor incomparable i inequiparable a qualsevol mesura que entenguem els seus fills.

Per tastar-lo, viure'l, fer-lo present en el cada dia, no voldríem donar-ho tot? No voldríem deprendre'ns de tot per una perla o un tresor tan especials? Sí,ho voldríem. Però tan sovint ens passa que no ens hi atrevim...

No ens hi atrevim per què tots els agents de borsa i tothom que està ficat en el món dels negocis ens aconsellen vendre el nostre patrimoni més endavant quan hagués pujat de valor o vés a saber quan...

Tot i així, desafiant les desacceleracions econòmiques i els agents borsaris nosaltres sabrem respondre a aquesta crida de Jesús a "vendre-ho" tot pel Regne de Déu? Jesús ens crida a fer una una opció ben radical per l'Evangeli. Certament és radical... radical i trencadora. Incomprensible, ben sovint, per l'escala de valors de la nostra societat i per nosaltre mateixos. Però, no s'ho mereix, la perla?

Cançó: Mon âme se repose

Després d'una setmana a Taizé...

Mon âme se repose en paix sur Dieu seul, de lui vient mon salut.
Oui, sur Dieu seul mon âme se repose, se repose en paix.

La meva ània reposa en pau només en Déu, d'Ell em ve la salvació.
Sí, només en Déu reposa la meva ànima, reposa en pau.

Música
J. Berthier
Lletra
Sl 62, 2

Sonava aquesta cançó a l'Església de la Reconsiliació de Taizé quan, aixecant els ulls per mirar la multitud resant que tan m'impressiona, veig un nen petit dormint, amb el cap arrepenjat a les cames de la seva mare, amb la cara tranquil·la. El nen reposava la seva ànima en Déu... potser sense ser-ne conscient. Déu era allà i l'havia fet adormir. No ens passa que sovint Déu vol fer-nos adormir a la seva mà (amb confiança i amor) i nosaltres no ho volem? «Abans hauria d'anar a fer un encàrrec», «primer potser que deixi acabada aquesta feina»... Ens tapem les orelles per no sentir el «bona nit i bon son» del Pare, perquè pensem que hem d'estar ben desperts per poder controlar tot allò que hi ha al nostre voltant. Perquè aquest son no és una desconnexió, és una connexió mitjançant un altre cable diferent al que els nostres temps ens ofereix.

«La imatge viva d'aquest cant que estem resant» vaig pensar en veure el nen. Qui fos capaç de tornar a quedar-se adormit, confiadament abandonat a Déu...

L'esplendor de Déu...

Demà és la festa de St. Ireneu de Lió i citades en un llibre i he trobat unes boniques paraules d'aquest bisbe de França que m'han cridat molt l'atenció i que vull compartir:

«L'esplendor de Déu és la vida de l'home. La vida de l'home és la contemplació de Déu.»

Breus i precises, són com una radiografia que mostren només allò essencial. Trobo que són complexes i que s'han de meditar per entendre-les. Allò més bonic que ha fet Déu som nosaltres, allò més bonic que podem fer és lloar-lo i donar-li gràcies a Ell... Són paraules plenes de confiança i esperança en l'Amor de Déu: Ell no es penedirà d'aquesta vida de l'home ni se n'allunyarà, Ell ens convida a l'abandó en Ell

Se'n pot treure molt de suc...!

Cançó: Ideal per a Confirmacions!

Aquesta cançó trobo que és ideal per a Confirmacions! A la meva Parròquia (i diria que a moltes altres també) els confirmands entren en processó des de fora l'Església fins als primers bancs i la comunitat canta "L'Esperit del Senyor vindrà a vosaltres...". M'agrada especialment perquè diu a "vosaltres" i no pas a "nosaltres" (com algunes vegades es canta). És com si la comunitat els assenyelés. "Sou vosaltres els qui rebreu l'Esperit del Senyor, ànims i coratge!" No se us posa la pell de gallina? Quan la canteu penseu-hi...

L'Esperit del Senyor vindrà a vosaltres.
No tingueu por d’obrir de bat a bat
el vostre cor al seu amor. (2)

Ell transformarà les vostres vides,
us donarà un cor per estimar;
serà foc que purifica,
força en l’actuar.
Ell transformarà les vostres penes,
us sabreu fills seus ben estimats;
vostres cors obriu joiosos
a la llibertat.

L’Esperit del Senyor vindrà a vosaltres.
No tingueu por d’obrir de bat a bat
el vostre cor al seu amor. (2)

Ell enfortirà tota feblesa,
us dirà com heu de pregar;
posarà en els vostres llavis
paraules de bondat.
Ell canviarà tota tristesa
pel gran goig de la fraternitat;
vostres cors obriu joiosos
a la llibertat.

Pregària: Del P. Arnaldo Pangrazzi

Després de força temps d'inactivitat (mil disculpes!) ens hi tornem a posar. Us deixo amb una pregària...


Gràcies, Senyor!
Per aquest nou dia a la meva vida.
Un dia que no haurà de tornar
i el significat del qual dependrà de mi mateix
i de la meva actitud.

Al concedir-me aquest dia, Senyor,
em dones temps per coneixèr-me millor,
per definir les meves opcions,
per fruir, patir i esperar.

Dóna'm temps, Senyor,
per reflexionar i pregar,
per escoltar i perdonar,
per donar i rebre,
per recordar i somiar.

I sobretot, Senyor,
dóna'm temps per estimar.

P. Arnaldo Pangrazzi, mi

Ascenció del Senyor: El tret de sortida

Demano disculpes perquè l'activitat del blog durant aquests darrers dies ha estat sota mínims, sovint no es pot publicar amb la regularitat que un voldria...


Mt 28,16-20
Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. Jesús s'acostà i els va dir:

-He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.


Preparats, llestos... ja! Jesús ens dóna el tret de sortida (encara que pugui sonar una mica violent...) per anar a escampar el seu missatge!

«Aneu i feu-los deixebles meus». Ens toca fer propaganda! Som corredors amb un promotor tan clar com peculiar: Jesús.

En aquesta difícil cursa no estarem sols, aquest peculiar promotor ens acompanya. No és com tots els altres: Ell fins i tot corre amb nosaltres!

Tampoc és una cursa qualsevol: és una carrera de relleus, com tota cursa de relleus amb un testimoni: un testimoni que es diu Esperit Sant (i que el Pare ens renova cada any 50 dies després de Pasqua).

Anem-nos passant el testimoni i ensenyem (segons la nostra humil experiència) a dur aquest testimoni a tothom que no participi dels relleus. Siguem apòstols i si per l'altre carril veiem passar un que fa la cursa tot sol ensenyem-li a dur el testimoni!

St. Jordi: 2 Bíblies en 5 anys

Ja fa cinc anys que els dies de St. Jordi treballo en una llibreria (que no pas en una parada!), són uns dies on s'hi va molt de bòlit per allà. I a part és una feina ben bonica, la de llibreter.

Doncs bé, ahir per primera vegada en els cinc anys que hi he estat em van demanar dues vegades si teníem Bíblies per a nens. Jo els hi vaig ensenyar les que hi havia. Eren, totes dues vegades, una mare amb un nen (en edat de primera comunió) i era el nen qui va prendre la iniciativa en un dels casos.

Després em vaig quedar pensant que no me n'havien demanat mai cap, ja pot ser que ho haguessin demanat a algun company o que les haguessin trobat sense preguntar, etc. Però vaig trobar que era curiós. És que els nens tenen més ganes d'aprendre sobre la història de la salvació?

Em va donar per pensar que sovint ens queixem que la gent porta els nens a catequesi de comunió per tradició, pels regals, etc. Però diria que ben sovint alguns infants que possiblement aquest sigui dels únics contactes amb la fe en Jesús, tenen moltes ganes de conèixer Jesús. Estarem, nosaltres, sempre a punt per acollir-los com cal?

I a propòsit de Bíblies per a nens. Recomano la que fa poc a sortit a Claret: La Bíblia per a la mainada, la versió és del blocaire Daniel Palau.

Diumenge III de Pasqua: L'altre caminant d'Emaús...

Lc 24,13-35
[...] es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:

-¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies?

Els preguntà:

-Què hi ha passat?

Li contestaren:

-El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar perquè el condemnessin a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que ell viu. [...]
Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li:

-Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.

I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. I es van dir l'un a l'altre:

-¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?

Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem.[...]


Dos amics que caminen. Un es diu Cleofàs. L'altre no ho sabem. L'altre pot ser cadascú dels que llegeixen o escolten aquest passatge de l'Evangeli. És bonic pensar que en el nostre camí cap a aquest Emaús-Lloc de treball-Institut-Universitat-... (on fem cap cada dia) hi haurà algú que farà que li diguem que es quedi amb nosaltres. És cert que hi ha dies que diríem a tothom que marxés ben lluny. Però potser és que aquesta persona no se'ns ha presentat "explicant-nos les escriptures" ni "ens partirà el pa davant nostre". Si aquest que ens ve a l'encontre en el nostre camí d'Emaús és més silenciós, serà feina nostra, aleshores, descobrir en quin moment "ha partit el pa" i ens ha ajudat "explicant-nos les escriptures"...

Diumenge de Pasqüetes: La incredulitat de St. Tomàs

L'Evangeli d'aquest diumenge passa tal dia com avui, un Diumenge de Pasqüetes. St. Tomàs ha fet com tan sovint nosaltres (ben tomassos i tomasses) fem: no ens atrevim a viure plenament amb la confiança de la fe. Quantes vegades hem arribat a posar els dits a les llagues, per haver de creure? Sort que el Ressuscitat és més gran que nosaltres i tot això i per més que tinguem les portes del cor tancades Ell és capaç d'acudir-hi amb el seu pau a vosaltres.

Per il·lustrar aquest Evangeli adjunto el quadre del pintor italià Caravaggio titulat La incredulitat de St. Tomàs.


Jn 20,19-31
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

-Pau a vosaltres.

Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:

-Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

-Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir:

-Hem vist el Senyor.

Però ell els contestà:

-Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!

Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

-Pau a vosaltres.

Després diu a Tomàs:

-Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.

Tomàs li va respondre:

-Senyor meu i Déu meu!

Jesús li diu:

-Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!

Caravaggio, La incredulitat de St. Tomàs, Roma 1601, oli sobre tela.

Un any a l'ermita

Aquesta setmana ha fet un any que l'Ermita en xarxa obrí les portes per primera vegada! Aquesta aventura iniciada per anar fent camí seguint les petjades de Jesús en l'Evangeli ha anat prenent forma gràcies a diverses persones a les quals els hi agraïm de tot cor la seva ajuda i col·laboració! Gràcies també als que aneu passant de tant en tant pel bloc i també pels que deixeu algun comentari, sempre va bé! Seguim endavant, seguim tirant les xarxes!

Diumenge de Pasqua: «Hem vist el Senyor»

Durant aquestes setmanes de Pasqua, publicarem una sèrie de suports ben diversos sobre l'Evangeli dominical. Comencem amb una cançó del CD Marcats per l'Esperit del grup Canta la Teva Fe, editat amb motiu de l'Aplec de l'Esperit '07.

Sempre que llegeixo aquest o d'altres que parlen de quan Maria Magdelena es troba el sepulcre buit i posteriorment amb el Ressuscitat se'm posen els pèls de punta: després del patiment extenuant que li va soposar la mort d'Ell, trobar-se'l cara a cara era com veure que realment Déu era present en les seves vides, que estaven salvats per l'Amor, que els faria ressuscitar a tots l'últim dia.

Jn 20,1-9
El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:

-S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.

Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.


Hem vist el Senyor

Primer raig de llum al cel
hem de fer camí,
doncs la pedra ha rodolat,
s’ha esvaït la nit!

No sabem on l’han posat,
no és aquí!
Un llençol d’amortallar
i un esglai al pit....

Llàgrimes d’uns ulls velats
cerquen el sentit
d’una absència que aviat
mudarà en el goig més gran
aquest plor contrit

És aquí! ha tornat!!!
Gloriós! Hem vist el Senyor!!! (2)

El Sol davalla al nostre entorn
tancat i petit,
ha alenat als nostres cors
el seu Esperit.

Ens crida pel nostre nom,
potser l’has sentit,
i ens envia al nostre món
que gemega a crits...

El que Jesús estimava (d'un personatge del darrer sopar)

Sento els peus humits, no m’ha eixugat del tot bé, però no em ve de gust acabar-me’ls d’eixugar, em plau aquesta humitat entre els dits i em fa recordar tot allò bo que m’ha ensenyat i com m’ho ha explicat. Com una paràbola viscuda ha fet del servent que et renta els peus quan arribes en una bona casa. Sortir i fer-ho. Això és el que vull fer: llançar-me al món a explicar que Déu és l’Amor gran, un servidor... rentar els peus al mó, sí. Quin dia! Quina embranzida que ens ha donat, Ell, quin Amor. Feliços nosaltres si ho posem en pràctica! És tan captivador que no l’entenc, és tan entenedor que em captiva... m’estima, ens estima i l’estimo... Ho comparteix tot amb nosaltres, som els seus amics. El tinc a tocar i me’l miro distret, reclino el cap sobre el seu pit quan parla i diu quelcom que em fa enfosquir el cor. I li dic: «Senyor, qui és qui t’ha de trair?»

Decàleg quaresmal

1. Tu que t'«apalanques» en el conformisme: aixeca't i camina!

Ets lliure d'escollir! Sigues críticament positiu enfront la vida!

2. Tu que et deixes caure sobre el matalàs dels desànim: aixeca't i camina!

Tens cor, davant els problemes: coratge i il·lusió!

3. Tu no et mous de la butaca de l'egoisme: aixeca't i camina!

Obre't al diàleg i no tinguis por d'expressar allò que sents i tens!

4. Tu que t'acomodes a la poltrona de l'autosuficiència: aixeca't i camina!

Si ets ric en qualitats, comparteix-les i posa-les a disposició dels qui t'envolten!

5. Tu qu jeus sota la figuera del «passotisme»: aixeca't i camina!

Supera't, sigues responsable, col·labora i participa per fer un món millor!

6. Tu que t'estires al sofà de l'individualisme: aixeca't i camina!

Tens capacitat per ser feliç, sigues solidari, col·labora i comparteix-ho tot amb els altres!

7. Tu que dorms en el llit de la mentida: aixeca't i camina!

Pots passar pel món essent signe de veritat i testimoni de bondat!

8. Tu que et mous pels interessos: aixeca't i camina!

Arribarà el dia que veuràs clar que l'interés més gran és el pròxim, estima'l!

9. Tu que et gronxes en el balancí de la feblesa: aixeca't i camina!

Tingues coratge, no tinguis por: busca el dia en que canviarem el món!

10. Tu que et recolzes en el banc de la poc fe: aixeca't i camina!

Descobreix Crist en el cor dels altres i la fe creixerà en el teu interior!

Rouco, de nou

Sembla ser que els bisbes de la CEE, no devien escoltar amb prou atenció la primera lectura d'aquest diumenge (1Sa 16, 1.6-7c.10-13a), que ens recordava que el Senyor sempre escull els més petits i no ho van tenir massa en compte a l'hora d'escollir el seu president. Des del meu punt de vista, el Cardenal Rouco, fa una mica massa de soroll cada vegada que parla, per ser un d'aquests petits...

Tot fa pensar que ens toquen tres anys de mà dura i conservadora (com si últimament no ho fos poc...), tres anys d'aquells que quan sents per la ràdio el nom del bisbe ja penses: «quina una n'ha dit, ara?», segurament amb desil·lusions....

En fi, el que no podem fer, malgrat tot, és oblidar que Rouco no és els bisbes i els bisbes no són l'Església i Déu és més gran que l'Església.

La germana Mort

Deixo aquesta imatge tan suggerent de José Luís Cortés del seu llibre Francisco el Buenagente. Aquesta imatge ens mostra tan tendrament com devia veure la mort St. Francesc d'Assís... Fa despertar un formigueig en el nostre interior que no sabem ben bé què és... La mort és aquesta nena petita? Condueix a l'Amor Per Sempre...

Tríptic III (gener-març'08): La confiança

El tercer tríptic (del gener al març del 2008) de l'Ermita en xarxa el proposem amb el tema de la confiança. Cliqueu aquí per veure la resta de Tríptics. El primer text de la Bíblia és d'un capítol del prof. Isaïes. El següent és un text del G. Roger de Taizé, que va creure sempre que la confiança havia de ser la força que fes moure la vida de les persones. El tercer suport és un cant de confiança en el Senyor.

En Ell confio, no m'espanto

Ell és el Déu que em salva.
En ell confio, no m'espanto.
Del Senyor em ve la força i el triomf,
és ell qui m'ha salvat.
Cantant de goig
sortireu a buscar l'aigua
de les fonts de salvació.

Is 12,2-3

Una confiança senzilla

Hi pot haver realitats que facin bonica la vida? Sí, n'hi ha. I una d'elles és la confiança. Comprenem que el millor de cadascú de nosaltres es construeix en una confiança senzilla? Fins i tot un nen se'n pot adonar. Però, a qualsevol edat, alguns viuen marcats per la tristesa, la solitud, la mort d'éssers estimats. Avui dia, el futur és tan incert que molts van perdent les ganes de viure. Per a tots, la font de la confiança es troba en Déu. Ell és amor i perdó, i Ell habita en els nostres cors. La confiança no ignora pas el sofriment de tantes persones al món. El seu patiment ens interroga: com podem construir un món més habitable, recolzant-nos en una vida de comunió amb Déu? Lluny de fugir de les responsabilitats, la confiança en Déu ens manté drets allà on la societat està desestructurada. Ens permet avançar malgrat les dificultats. Ens permet estimar desinteressadament.

G. Roger de Taizé (1915-2005)
Dios nos quiere felices, Ed. PPC 2001.

Confiar i esperar

Bonum est confidere in Domino.
Bonum est sperare in Domino.

És bo confiar en el Senyor.
És bo esperar en el Senyor.

Música
Jacques Berthier

Cançó: Fes, Jesús, que jo et conegui

Demanem a Jesús, avui Dimecres de Cendra, que la Quaresma que ara comencem sigui per nosaltres una oportunitat per coneixèr-lo millor (a Ell sempre se'l pot conèixer millor!) i d'aquesta manera anar-lo estimant...




Fes, Jesús, que jo et conegui,
Que si et conec t'estimaré
I si t'estimo et seguiré.

Xarxa Tradiblog

Des d'aquest gener podem trobar a Internet la Xarxa Tradiblog. La Xarxa Tradiblog és un espai per a la cultura i la tradició catalanes, on també s'hi allotgen quasi un centenar blocs de parla catalana d'arreu del Països Catalans.

Des de fa unes setmanes l'Ermita en xarxa ha passat a formar-hi part. Podreu trobar-la a l'apartat d'història, arqueologia, museus, arxius, biblioteques, cristianisme i etnologia.

Visiteu-lo a:

http://tradi.blogspot.com/

Des d'aquí molts ànims per la iniciativa i moltes gràcies!

El Xiprer, 10 anys d'acolliment

L'any passat en va fer 10, que la Mercè Riera i el seu marit, el Xavier Quincoces (a.c.s.), van parar la taula per primera vegada al Xiprer, a Granollers. Una enciclopèdia definiria el Xiprer com un menjador social de Càritas, però possiblement si preguntéssim a qualsevol dels immigrants que hi van a dinar, o els treballadors socials, o el voluntaris, etc. tots ens dirien alguna cosa ben diferent i sovint ens dirien: «vine-ho a veure!». És molt més, el Xiprer.

Totes les persones que han passat per la taula, a l'hora de dinar, però també la comunitat que s'hi reuneix els dissabtes al vespre per celebrar la missa tenen històries ben especials, sovint dramàtiques i dures... La Mercè les escolta i s'implica en elles i això fa que aquells que les pateixin arriben a dipositar en ella una confiança...

Li he demanat que a través d'una d'aquestes històries m'expliqués què era el Xiprer. M'explica la història del Rafael,«la tinc gravada a la memòria», diu. Un home andalús que «era dels de la colla que venen a dinar», havia hagut de passar proves molt dures des de petit fins al final de la seva vida... M'explica una història llarga i que em deixa la pell de gallina, però aquí només en transcric la infància, que és on ella vol anar a parar.

Als tres anys, la mare del Rafael va morir i el seu pare, no podent-lo cuidar va decidir portar-lo a casa d'uns parents. El Rafael explicava que el seu pare se'l va carregar a coll i el va portar per la «sierra», feia molt de fred i tenia molta por. Abans d'arribar al poble dels parents, van arribar a una estació de tren i son pare el va amagar sota el seient d'un tren (Rafael recordava com eren els barrots del seient) dient-li que ara tornava.

El nano va quedar abandonat i va anar a parar en un centre d'acollida fins els 10 anys que anà a viure a casa sons avis materns. Treballava en un «cortijo», netejant els animals i heus aquí que per anar de casa al «cortijo» havia de passar per unes «cañadas», quan hi passava era molt fosc i tenia molta por. Una vegada, s'hi va trobar una dona. El va acompanyar pel camí i ell ja no la va veure mai més. Aquesta companyia la va sentir tan especial, que si algun dia estava trist, anava fins on havia trobat la dona i pensava en la seva companyia.

Al cap d'uns anys, remenant per casa els seus avis va trobar una foto de la dona que l'havia acompanyat. «Abuelo, quien es esta mujer?», que li va dir. Li respongué: «Esta es tu madre». Ni un sol dia deixà de pensar en aquesta presència i en la seva mare. Déu hi era, les persones segueixen present a la vida.

La Mercè diu que el Xiprer vol ser com aquesta mare, que acompanya en les situacions difícils. Al cap de 10 anys continuen treballant... i per allà i continuen passant molts immigrants, moltes històries...

Els Savis, els Reis, els Mags...

Mt 2,1-12

Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven:
-On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.
Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren:
-«A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:
I tu Betlem, terra de Judà,
no ets de cap manera la més petita
de les principals viles de Judà,
perquè de tu sortirà un príncep
que pasturarà Israel, el meu poble.»
Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella i els encaminà a Betlem dient-los:
-Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.
Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.
I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

Veiem que en sentir les paraules «Rei dels Jueus», referides a Jesús, Herodes s'inquieta. Per què? Perquè no entén la manera de ser Rei que té Jesús («la seva reialesa no és d'aquest món...), pensa en Jesús com en un polític i això, com a Pilat, li fa agafar por.

No ens passa a nosaltres que no entenem la reialesa de Jesús? I si no entenem pas la seva reialesa ens fa por fer-lo Rei del nostre cor. És a dir que sigui el que porta les regnes de la nostra vida.

Si contemplem els passatges dels Evangelis de St. Mateu i St. Lluc on expliquen l'episodi del naixement, els personatges que més hi destaquen per la diferència que a primer cop d'ull hi ha entre la resta, són els Savis. Són els únics rics i amb estudis, ben vestits, ben menjats, ben considerats... Possiblement els que s'assemblen més a nosaltres que tenim la sort d'estar en la classe mitjana.

En els Savis hi veiem un signe d'esperança. Veiem en ells que, si nosaltres estem atents als senyals (estrelles) que en el nostre cada dia ens indiquen on podem trobar Jesús, malgrat tinguem estudis o vestim bé o estiguem ben considerats o... si ens fem humils com els Savis-Reis-Mags, estem atents a les estrelles del dia a dia i ens sabem treure la corona de rei, sí que podrem adorar Jesús i adorar-lo també en els altres.

Cançó: Aber du weiβt den Weg für mich

Aquest cant de Taizé, que ha estat ben present a la trobada europea de Ginebra, és bonic per la música, però ben especialment per la seva lletra, de Dietrich Bonhoeffer. Quan vaig llegir-ne la traducció, després d'una estona de cantar-la, em vaig adonar que allò que cantava eren unes paraules sortides directament del cor d'aquell home. Bonhoeffer era protestant, però aquesta pregària pot ser perfectament de qualsevol persona que estimi a Déu, de qualsevol confessió, tradició i fins i tot religió...

Gott, laβ meine Gedanken sich sammeln zu dir. Bie dir ist das Licht, du vergiβ micht nicht. Bei dir ist die Hilfe, bei dir ist die Geduld. Ich verstehe dine Wege nicht, aber du weiβt den Weg für mich.

Déu, reuneix els meus pensaments en Tu. En Tu es troba la llum, Tu no m’oblides. En Tu hi trobo l’auxili, en Tu trobo la paciència. No entenc els teus camins, però tu coneixes el camí per a mi.

Lletra
Dietric Bonhoeffer, Pastor luterà (1906-1945)

Música
Comunitat de Taizé