«La bella nit!»

En els Pastorets d'en Folch i Torres, en l'escena en l'Anunciació als pastors, quan aquests es desvetllen i ve l'àngel a anunciar-los el naixement de Jesús, hi ha un pastor que exclama: «La bella nit!».

Ho diu fent referència al fet que no fa fred, que de cop i volta comença a despuntar el dia i que se senten els ocells i música...

Heus aquí que fa tres nits, la Nit de Nadal, al sortir al carrer de camí a la Missa del Gall, (al menys a la meva vila) a fora feia molt poc fred i s'hi respirava una calma i una tranquil·litat... Em va semblar que era la bella nit dels Pastorets!

Ho devem ser una mica de pastorets tots plegats, la Nit de Nadal. Fent via a l'Església, per anar a adorar el Nen Jesús a missa. Ja podríem buscar, cada nit on es troba el Nen Jesús per anar-lo a adorar...

Nadal

L'Ermita en xarxa desitja un molt bon dia de Nadal a tothom!

Per Nadal, Déu es fa home.
Es fa home entre els homes i per als homes.
Déu es fa home, sense fer-s'hi entre els grans homes.

Déu es fa home per els homes humils 
i amb necessitat de viure diferent i amb set de pau interior.

Déu es fa home sense fer-se príncep... o sí? 
Es fa príncep de la senzillesa, 
es fa príncep dels nets de cor 
i amb la intenció de purificar aquells qui no ho són.

Déu es fa home, sent príncep i sense pretencions de poder. 
És possible això entre els homes? 
Jesús ens ensenya que sí! 

Per Nadal, ens diu que sí!
Que Ell ens salvarà de les pretensions de viure envoltat de diners 
i ens portarà una senzillesa, humilitat i pau del cor inimaginables! 
Una estimació inimaginable! 
Que ens ve del Pare Bo, inimaginablement misericordiós, inimaginablement bo.
I ens dóna la certesa que no ens descuidarà mai, i per Nadal ens ho recorda. 
El seu Fill ve i amb Ell una cosa molt important: 
la clau de Déu per obrir el cor a unes persones que ho vulguin. 

Però a Ell li és igual si ho volem o no ho volem, 
Déu espera, pacient, al costat de cada fill seu 
aguantant la clau 
i quan veu que aquell fill seu busca la clau del seu Pare, 
Déu penetra silenciosament al seu cor i no se'n separa mai més.
Mai no ens descuida.

I és per Nadal, que tots nosaltres volem recordar, 
per bé que l'Esperit Sant ens ajuda, 
que Déu ens estima i que ens envia els seu Fill 
per fer-nos comprendre que 
el Bon Déu ens vol feliços per Nadal i per sempre.

Nit de Nadal!

Dibuix de la primera Nit de Nadal de Mn. José Luís Cortés del llibre ¡A la buena de Dios!, que junt amb Mons. Alberto Iniesta (Bisbe Auxiliar emèrit de Madrid) va publicar a l’editorial PPC el 1978.

Que el Déu dels senzills, el que juga amb els seus fills i els fa moixaines; el que és músic i és amic dels animals; el que va descalç i amb un batí; el que és més pobre que el més pobre; el que només estima; i el que ens ofereix el seu Fill, ens doni una bona Nit de Nadal!

Petjades d'Advent (IV): L'anunciació, diorama...

Aquest diorama de Fr. Gilbert Galceran de Sta. Maria de Solius, (perdoneu-me la mala fotografia) il·lustra a la perfecció el text de l'Evangeli de St. Lluc. Hi destaco la senzillesa entre els dos suports. Queda clar que l'escena és quelcom important i senzill a la vegada, l'anunci és clar i directe, sense més carters que un sol àngel. S'hi respira una pau...

Lc 1,26-33
El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué:

-Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.

Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué:

-No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.

Petjades d'Advent (III): Ubi caritas

Una de les coses que faig aquests dies d'Advent és anar a ajudar a Càritas Interparroquial de la meva ciutat. S'ha d'anar amb la furgoneta per les Parròquies i escoles a buscar el menjar que setmanes abans s'ha estat portant... Després s'ha d'endreçar tot en uns magatzems força precaris, amb una mitjana d'edat de voluntàries i voluntari elevada (65 anys? 70?). Per això s'hi ha d'anar en aquests dies de tanta feina a donar un cop de mà...

Entre pots de conserva i pastes i lots i voluntàries amb més de 50 anys d'experiència... es veu la presència de Déu. Que acompanyarà el pot de préssec en almívar i a la persona que el vagi a buscar durant els dies previs al Nadal, per sempre. En cada racó i en cada pila de paquets d'arròs i llegums, Déu és allí. És l'escenificació del cant de Taizé que segueix. On hi ha caritat, hi ha Déu.

Ubi caritas et amor, Deus ibi est.

On hi ha caritat i amor, Déu hi és.

Música
Jacques Berthier

Petjades d'Advent (II): Noia del poble

La segona Petjada d'Advent: aquesta cançó, Noia del poble, es canta molt per aquestes èpoques a la meva parròquia. Casi que me n'agrada més la música que la lletra, llàstima que encara no sé com es fa per afegir músiques a les entrades del bloc... Si algú en sabés l'autor i en pogués donar les referències li estaria agraït.

Noia del poble, Maria,
d'un poble de vinya i blat,
si tens morena la cara
és del sol que t'ha colrat.
Déu per vora teu passava,
vora el camí et va trobar.
Noia del poble, Maria,
Mare de l'amor més clar.

Era el temps de primavera,
era un temps per estimar:
et va dur vora de l'aigua,
als quatre rius et banyà,
et va cobrir amb lli i amb seda,
d'or i plata et va abillar.
Noia del poble, Maria,
Mare de l'amor més clar.

Et donà flor de farina
i oli dels oliverars;
fruit de la terra promesa,
mel i mató vas tastar.
Com un segell va posar-te
al seu cor i en el seu braç.
Noia del poble, Maria,
Mare de l'amor més clar.

Ets un badiu, una eixida
de la masia del pa,
una font que raja sempre
fins que de set no n'hi haurà.
Brot d'aquella soca antiga
d'on la vida va brostar.
Noia del poble, Maria,
Mare de l'amor més clar.

Maria de l'esperança,
que vetlles gresol en mà,
la llavor duies colgada
que l'Esperit va covar.
Déu te guard, noia del poble,
que tan blanc llesques el pa.
Noia del poble, Maria,
Mare de l'amor més clar.

Petjades d'Advent (I): La Mare

Amb aquesta s’inicia un recull d’entrades al blog que durant l’Advent ens portarà cap al Nadal. Seran un conjunt de suports ben diversos. Petjades per arribar al Nadal generalment amb Maria com a testimoni, que serà ben present en els Evangelis d’aquests dies...

Comencem amb una imatge: un dibuix de Mn. José Luís Cortés del llibre ¡A la buena de Dios!, que junt amb Mons. Alberto Iniesta (Bisbe Auxiliar emèrit de Madrid) va publicar a l’editorial PPC el 1978.

Mentre la Míriam neteja nota un cop al ventre, que la fa sentir increïblement viva per dins! S’atura, seu al pedrís i es mira la panxa, grossa, que porta el nen a dins. Vol que l’entrada de casa quedi ben neta.

Mentre és asseguda passa gent que la saluda i diu, tot passant, que la Míriam és ben bonica, que en Pep fa sort amb ella i que vés, la Míriam, serà una bona mare, que com ella no n’hi ha. La Míriam els ha sentit, però tampoc no n’ha fet gaire cas.

Pensa que qui ha fet sort de debó en el fons és ella, en Pep l’estima i el Bon Déu li ha concedit un do... Amb prou feines li queden tres setmanes, quan neixi en Manel serà la sort més grossa, aquesta... Dibuixa un mig somriure i continua fregant.

Relats, una revista per a joves

Des del principi del blog, als Enllaços, n’hi ha un a la web de la revsita Relats per a joves. Avui l’Ermita en xarxa els hi fa una mica de propaganda... tornant la que han fet ells en el seu darrer número, el d'octubre, novembre i desembre (el 12), on a la secció «Creació Jove» hi apareixia un article sobre l'Ermita en xarxa. Gràcies!

El gener del 2005 va néixer Relats, una revista trimestral de pensament, feta per joves.

Relats parla de solidaritat, compromís i transformació social, però també de filosofia, medi ambient, ecumenisme i interreligiositat, i la pau i el respecte entre cultures... Tot des del punt de vista de testimonis de primera mà: experiències de joves que s’han implicat en la societat per fer-la millor.

Relats no té pretencions de canviar el món... només intenta fer conèixer de forma discreta la gent que amb les seves accions i pensaments ajuden a fer el món una mica més humà i sensible a tot allò que ens envolta silenciosament i sense cridar l'atenció.

A més de la revista, l'Equip de Relats també coordina l'espai de pregària des de l'actualitat: la «Pregactualitat» (que podeu trobar a: http://www.jesuites.net/pregactualitat/).

La revista surt quatre cops l'any (gener-març, abril-juny, juliol-setembre, octubre-desembre) i la subscripció val 10 euros pels menors de 25 anys i a partir de 26, en val 15.

Els podreu trobar a la llibreria Claret (c. Roger de Llúria 5, Barcelona) i a Internet a:

http://www.revistarelats.cat/

Animeu-vos a subscriure-us'hi, val molt la pena!

El truc de Déu

Mil disculpes per tenir l'ermita abandonada aquests dies. Aquí una paràbola...


Ap 3,20

Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.

«Una vegada hi havia un home que va anar a visitar-ne un altre. Quan va arribar a la porta de casa va trucar al timbre i es va estar esperant una bona estona. No va obrir ningú. Va tornar a prèmer el botó del timbre, però ningú li obrí la porta. No es resignava a marxar perquè estava convençut que a l'interior de la casa hi havia la persona que buscava. Així que va estar trucant, pacientment, durant molta, moltíssima estona, però no l'obrien. Potser tenien la ràdio massa forta i per això no l'obrien, o potser estaven dutxa... O fins i tot es devien fer els sords. L'home no deixava de trucar, n'estava segur allí dins hi havia algú... I encara deu trucar ara...»

No som una mica nosaltres, aquestes persones que ens fem els sords, quan ens truquen al timbre? No és potser el Déu Pacient que tan ens estima, l'home que no vol marxar de davant la porta? No truca Déu, a la porta de casa nostra sempre i a cadascú (Ell està convençut que hi som sempre, a casa)? Què és per a nosaltres aquesta ràdio massa forta que ens priva sentir a Déu quan truca? I no podem nosaltres, ajudar a baixar la ràdio o a sortir de la dutxa, a la gent que no sent el truc de Déu?

El nen que reposava en Déu

Continuem parlant dels nens, que pugen al Presbiteri per resar el Parenostre al voltant de l'altar.

Fa uns dies vaig veure des de darrere estant del Prevere que presidia, un nen que se’l mirava amb el cap tombat sobre els braços i aquests recolzats a l’altar i quedava just davant de la patena i el calze amb el pa i el vi acabats de consagrar. No sé si ho feia perquè tenia son o perquè estava cansat o ves a saber, però tenia un aspecte molt seré i despert.

La qüestió és que em va venir al cap un títol per aquella escena: «el nen que reposava en Déu». Després, pensant-hi, vaig veure que Déu ens dóna la oportunitat de reposar en Ell. De trobar una pau serena, que ens ofereix el Parenostre i l’Eucaristia. Com ho feia aquell nen.

Ho sabríem fer, reclinar el cap a la falda de Déu? Reposar en Ell, abocant-hi tots els nostres problemes i inquietuds... Aquests gests tan simples però tan plens de significat ens ajuden a entendre encara més que Déu Pare és més Pare.

«Podeu pujar els nens per cantar el Parenostre»

En la missa dominical de la meva Parròquia, durant el Parenostre i la pau, els nens i les nenes pugen al presbiteri i es col·loquen al voltant de l’altar donant-se les mans. A vegades n’arriben a ser uns quaranta i han de fer com una doble fila, de manera que més que un cercle queda com una mena de pinya...

És curiós perquè el mossèn diu: «Podeu pujar els nens per cantar el Parenostre» i tots els nens pugen corrent i saltant al Presbiteri, com si amb aquelles paraules el Prevere haguessin donat el tret de sortida d’una cursa.

Sempre hi ha uns germans que pugen des del fons de l’església agafats de la mà a poc a poc, al seu ritme, a diferència dels altres que hi van a grans gambades.

A ells també els esperen. Els músics no comencen a tocar fins que tots els nens han trobat el lloc al voltant de l’altar. I m’agrada molt això. Perquè Déu sempre veu a tothom i espera tothom, encara que vagi a poc a poquet.

Un cop ha acabat el Parenostre i el mossèn envia als nens a donar la pau, un per un donen la mà al Prevere i als acòlits i marxen corrent igual i contents, tenen una feina importantíssima: dur la pau de Déu als més grans, que ja no pugen a dalt. I és que és als infants qui Déu dóna missatges tan importnats com la Seva pau.

La misericòrdia

Mt 18, 21-22.
Pere preguntà a Jesús:
-Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà? Set vegades?
Jesús li respon:
-No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

Més clar ja no pot ser: això per Jesucrist és el més important. Perdonar. Convidar als germans teus que t'han ofés a ser presents en la vida teva, com si res no hagués passat.

Si algun dia una germà m'ha ofès i no hi ha manera que reconegui allò que ha fet mal fet, parlo amb ell, havent-lo perdonat primer amb el cor i no de paraula, sense que ell m'ho demani. Si així no resulta, crido una tercera persona perquè en sigui testimoni. Si tampoc resulta així, parlo amb la comunitat. Si el meu germà aleshores no es vol apropar a mi, perdonant-lo li faig entendre que serà acceptat al meu cor quan ell desitgi tornar a mi.

Aquest últim paràgraf està basat en un fragment de l'Antic Testament. No en sé les referències. Si algun lector ermità que passi les pot enviar, benvingudes seran. Aquest és l'ultima entrada sobre aquella pregària del G. Roger de Taizé sobre les tres crides de l'Evangeli.

---

La senzillesa

Jn 19,21

Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor en el Cel.

.

Ja sabem com acaba la història: el jove a qui anaven dirigides aquestes paraules de Jesús se n'anà trist, tenia molts béns i no els volia abandonar.

Aquí Jesús ens planteja un element escencial per a fer-nos seguidors d'Ell: la senzillesa. No es pot servir el Crist sense ser humil ni senzill. Qui eren els que tenien enveja a Jesús? Els rics fariseus. I vés per on, els fariseus no eren pas humils, es volien fer veure: quan resaven, quan feien almoina... En canvi Jesús havia dit als seus deixebles que quan resessin ho fessin en secret, que quan donessin als pobres, el mateix. Ser humil, és a dir senzills de cor, ens és imprescindible per ser seguidors de Crist.

Si som senzills i humils i abandonem els tresors d'aquí la Terra, el tresor que tindrem al Regne del Cel serà gran, el Pare Bo ens recompensarà.

La joia

Ve de l'entrada La pregària de les tres crides de l'Evangeli.

Fl 4,4a
Viviu sempre contents en el Senyor!

Jesús predicava la joia i ens ho diuen també els apòstols: que visqum contents, perquè en Ell i el seu Pare només hi ha alegria, per bé que podem passar per situacions angoixants, a mi sempre se'm fa present un recó per a la joia, que ve indubtablement del nostre Pare del Cel.

A més: què seria la nostra vida sense la joia, l'alegria. Es pot portar una vida freda, trista; però, no es pot creure en Jesús sense la joia que li omplia el cor a Ell. Naturalment que quan s'acostava el moment de la seva mort, Ell, no ho estava de content; el vespre del dia de l'Últim Sopar encomanà el seu alé al Pare i, tot i que estava espantat, demanà que es fes la voluntat de Déu i no la seva. Si estem tristos, el que hem de fer és encomanar-nos al Pare, res més, Ell ens menarà a la seva voluntat. Tal hi com va fer Jesús.

Déu ens tira floretes

A Déu li agrada tirar-nos floretes. Li agrada fixar-se en allò bo que fem, i no pas en allò dolent. I li deu costar... i tan si li deu costar. És difícil en nosaltres, els homes i les dones trobar-nos les coses boniques mentre anem destruint-nos mútuament. Déu ho pot tot i per sobre d’allò que és mal sap unificar allò que fem de bo. És sovint tan difícil veure que algú que no estimem prou ha fet quelcom bell. M’agrada pensar que a Déu no li és difícil veure la bondat per sobre la maldat, és més: li agrada fer-ho. Donem-li gràcies.

La pregària de les tres crides de l'Evangeli

Pel G. Roger de Taizé i per la Comunitat de Taizé en si han estat i són molt importants el que ell en deia les tres crides de l'Evangeli o l'esperit de les Benaurances, també: la joia, la senzillesa i la misericòrdia. En el Compromís de Vida de cada Germà aquestes paraules hi són ben presents.

Amb una breu, però bonica pregària del Fundador de la Comunitat, introduïm tres textos que es publicaran properament sobre el tema:

Beneix-nos, Tu el Crist,
a nosaltres i a tots els que Tu ens has confiat,
guarda'ns en l'esperit de les Benaurances:
la joia,
la senzillesa,
la misericòrdia.

G. Roger de Taizé, 1915-2005
Les fonts de Taizé

Tríptic II (octubre-desembre'07): La fe

El segon tríptic (de l'octubre al desembre del 2007) de l'Ermita en xarxa el proposem amb el tema de la fe. Cliqueu aquí per veure el tríptic anterior.
.
El primer text de la Bíblia és un breu però bonic versicle de l'Evangeli de St. Mateu. El segon és un text trobat en papers antics de catequesi. És una nova paràbola que Jesús hagués pogut explicar als seus amics, un dia en que ells discutien sobre els avantatges i els inconvenients de tenir o no tenir fe.

Si tingués fe com un gra de mostassa...

Us ho asseguro: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: "Vés-te'n allà", se n'hi aniria. Res no us seria impossible.

Mt 17,20bc


La llanterna de la fe

Una nova paràbola:

Discutien els amics del Senyor sobre els avantatges i els inconvenients de tenir o no tenir fe. Ell llavors els digué:

-Tenir fer és com que et donin una llanterna per a una excursió nocturna. El paisatge no canviarà pel fet d'estar il·luminat, ni minvarà el cansament pel camí recorregut. El que passarà és que qui tingui la llanterna hi veurà més bé i caminarà amb més seguretat. El pes de la llanterna li pot ser molest en algun moment; les ombres que es formin podran suggerir-li ferotges fantasmes fantasmes, però sortós el caminant que té una llanterna mentre camina de nit: podrà veure el camí i no caurà, i sortós encara més si il·lumina els altres...


Fe(sta)

Sempre m'ha agardat pensar que la paraula «fe» són les dues primeres lletres de «festa». I crec que realment la fe és això: una festa. La festa que tothom que té fe en Déu celebra cada dia en el món. Però tan sovint es veu tallada aquesta festa, per gent que no li deu agradar fer festa...

Si tots els fills de Déu, poguéssim deixar-nos de paraules sovint carrinclones i poguéssim viure la fe tot fent festa: deixant-nos sorprendre per l'inesperat, per la senzilla bellesa de la natura... Potser així veuríem realment que Déu vol que fem festa, vol que siguem feliços... (us heu fixat que «fe» també està en «feliços»?)

«Francisco, el Buenagente»

Coincidint amb la festa d'ahir, St. Francesc d'Assís, us recomano un llibre: un còmic sobre St. Francesc. No és una «vida de sant» com moltes en podem trobar. Aquest llibre és un d'aquells que, senzillament, et fan pensar que només serem lliures quan ens despullem de tot allò que ens fa esclau de la societat on vivim i que només així trobarem l'alegria perfecte, que tant buscava Francesc.




Francisco, el Buenagente
José Luis Cortés
Ediciones Paulinas, 1981.

Pregària: El dia més bell

El dia més bell? Avui.
L'obstacle més gran? La por.
La cosa més fàcil? Equivocar-se.
L'errada més gran? Abandonar-se.
L'arrel de tots els mals? L'egoïsme.
La distracció més bella? EL treball.
La pitjor derrota? El desencoratjament.
Els millors mestres? Els nens.
La primera necessitat? Comunicar-se.
Allò que fa més feliç? Ser útil als altres.
El misteri més gra? La mort.
El pitjor defecte? El mal humor.
La persona més perillosa? La mentidera.
El sentiment més roí? El rancor.
El regal més bell? El perdó.
El més imprescindible? La llar.
La ruta més ràpida? El camí correcte.
La sensació més agradable? La pau interior.
L'abrigall més eficaç? El somriure.
El millor remei? L'optimisme.
La més gran satisfacció? El deure acomplert.
La força més potent del món? La fe.
Les persones més necessàries? Els pares.
La cosa més bella de totes? L'amor.

M. Teresa de Clacuta, 1910-1997


I per vosaltres quin és... El dia més bell? L'obstacle més gran?...

«Segueix-me!»

Mt 4,19-20

Jesús els diu: -Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes. Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir.

Mt 4,21b-22
Eren a la barca [...], repassant les xarxes, i Jesús els va cridar. Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir.

Mt 8,21-22
Un altre, un dels seus deixebles, li digué:

-Senyor, deixa'm anar primer a enterrar el meu pare.

Jesús li respon:

-Segueix-me, i deixa que els morts enterrin els seus morts.

Mt 9,9
[...] Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué:

-Segueix-me.

Ell s'aixecà i el va seguir.

Mc 1,17-18
Jesús els digué:

-Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.

Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.

Mc 1,20
[...] Tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca i se n'anaren amb Jesús.

Mc 2,14
[...] Li digué:

-Segueix-me.

Ell s'aixecà i el va seguir.

Lc 5,27-28
[...] Li digué:

-Segueix-me.

Ell ho deixà tot, s'aixecà i es posà a seguir-lo.

Lc 9,59ab
A un altre li digué:

-Segueix-me.

Jn 1,43bc
[...] Jesús resolgué de sortir cap a Galilea. Troba Felip i li diu:

-Segueix-me.

Jn 21, 19bc
[...] Jesús va afegir:

-Segueix-me.


He buscat trossos de l'Evangeli en que Jesús deia a algú que el seguís. I he estat pensant. En quasi tots els passatges només diu: «Segueix-me!», i ja està! No dóna cap més explicació. A qui van adreçades les paraules podria dir: «Mira-te'l aquest! Que el segueixi perquè sí!». Però també m'he adonat que en quasi tots els casos, aquesta persona s'aixeca, ho deixa tot i sense dir res se'n va amb Jesús. Per què?

Perquè confia en aquell home que diu les coses amb tan de convenciment. Sense saber com, ha estat captivat per Ell. Aquest «segueix-me!», és tan fort, que encara que sigui sense explicacions, que senzillament per la confiança el fa capaç de deixar-ho tot. També m'agrada perquè el segueixen silenciosament, pocs (si us hi fixeu en els textos) li diuen: «Sí, et seguiré fins la fi del món». No...

Anys després d'haver-se escrit l'Evangeli, aquest segueix-me continua sent el mateix crit fort i convincent d'aleshores. Al nostre món, per sort, tenim testimonis de gent que segueix a Jesús sense fer escàndol, actuant amb senzillesa, confiança i constancia... I nosaltres, com seguim al Crist?

El primer Bon Pastor

Primera imatge de Jesucrist que s'ha trobat, del segle III, a les Catacumbes de Priscilla (Roma).





Diuen que és la primera imatge de Jesús. El primer Bon Pastor. És bonic que decidicin pintar-lo així: com un pastor amb la mà allargada. Si us hi fixeu veureu que mira cap a un costat com si haguéssinn de venir, encara, moltes més ovelles que les que hi ha a la imatge. Aquest ramat a qui Jesús allarga la mà i que encara a de venir, devem ser els milers i milers de cristians que hem vingut després seguint les petjades d'aquest Pastor.

Trobada de blocaires cristians

El 27/09/07 es fa la trobada de la Blocosfera cristiana. L'Ermita en xarxa, però, no hi podrà ser present i excusa la seva assistència. Em sap molt greu i des d'aquí desitjo que vagi, si Déu vol, molt bé.

Esperem que l'experiència sigui positiva per a tots els blocaires cristians i es pugui tornar a repetir ben aviat!

Pregària: D'un soldat

Quan em van llegir per primera vegada aquesta pregària vaig acabar plorant, ara li tinc molta estima...

Escolta'm, Déu meu, jo no havia parlat mai amb Tu!
Avui voldria saludar-te. Com va, això?
No sé si ho saps, em deien que no existies,
i jo, pobre de mi, vaig creure que era veritat.

Mai no havia mirat la teva gran obra,
però ahir, des d'aquell cràter que va fer un obús,
vaig veure el teu cel ple d'estrelles
i vaig comprendre que m'havien enganyat.

Ja és ben curiós:
en aquest terrible infern
he trobat la llum per mirar la teva Faç.
Després d'això, no tinc moltes coses per dir-te,
sinó només que estic content d'haver-te conegut.

Després de mitjanit hi haurà l'ofensiva,
però no tinc por. Sé que tu vetlles.
El senyal! Bé, Déu meu, me n'haig d'anar...
T'he agafat efecte...
Et voldria dir encara que, com ja saps, la lluita serà dura,
i potser aquesta nit trucaré a la teva porta.
Encara que mai no havíem estat amics,
¿em diexeràs entrar si vinc a veure't?

Mira, estic plorant.
Veus, Déu meu?
Estic pensant que ja no sóc dolent.

Bé, Déu meu, me n'haig d'anar.
Bona sort!
És estrany, però ja no em fa por la mort.

Un soldat anònim mort durant la Segona Guerra Mundial
Pregàries d'avui i de sempre, Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1974

Tornar de vacances...

Lc 9,28b-36
Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem. A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué:
-Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.
No sabia què deia. Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol.
Llavors va sortir del núvol una veu que deia:
-Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.


D’aquest Evangeli se’n poden treure moltes coses... Però ara em vull fixar especialment en el verset que Pere li diu a Jesús: «Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres tendes: una per a Tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». Diu que Pere «no sabi què es deia».

Amb unes bones vacances, profitoses en tots els sentits, ens pot costar tornar a la normalitat del curs. Les bones vacances són la muntanya on Jesús va amb els deixebles, on s’hi està tan bé... Més d’un voldria plantar-hi unes tendes per quedar-s’hi i fer vacances tot l’any... Una mica com els deixebles: s’hi trobaven tan bé allà que no volien tornar a la realitat de cada dia.

Però no. Jesús ens fa tornar a lloc: ara ens toca baixar de la muntanya de les vacances i tornar a la realitat del nostre dia a dia.

Amb tot el que Jesús ha posat al nostre abast durant les vacances, ara hem de saber tornar i posar-ho en pràctica. Tenim tot un curs per fer-ho...

L'aranya de l'Església de la Reconciliació

I després d'una estada a Taizé...

A Taizé, abans d’entrar en una pregària una de les portes d’entrada exteriors de l’Església de la Reconciliació, hi vaig veure una teranyina. Estava entre la porta, la frontissa i el marc de la porta.

A dins, en silenci, abans de començar la pregària, he pensat que si hi havia una teranyina, devia ser perquè feia temps que aquella porta no s’havia tancat i una aranya havia aprofitat per teixir-hi la seva teranyina.

I així vaig pensar que era bonic, que hi visqués una aranya, allà. Perquè volia dir que aquella porta no es tancava gaire sovint, l’Església de la Reconciliació la pots trobar oberta sempre. És una porta oberta a la pregària.

En qualsevol moment del dia (encara que no sigui en hora de pregària comunitària) s’hi pot veure gent resant en silenci o escrivint... o cantant en les estones dels assajos del cor... I a la nit, la pregària: que s’allarga quan els Germans ja han marxat i el cant continua repetint-se i arriba al cor. Sobretot als divendres, a la pregària de la creu...

És bonic pensar que sempre hi ha una porta oberta per a la rconciliació entre els cristians.

Cançó: Dieu ne peut que donner son amour

Continuem parlant de tendresa... Quan vaig sentir aquest cant a l'Església de la Reconciliació de Taizé, en el moment que diu «Dieu est tendrese» vaig sentir com si tota la tendresa del Déu a qui resàvem es fes present d'una manera molt especial... Aquí us el deixo.



Dieu ne peut que donner son amour, notre Dieu est tendrese!
Oh!
Dieu est tendrese.
Oh!
Dieu qui pardonne.

Déu no pot més que donar el seu amor, el nostre Déu és tendresa!
Oh!
Déu és tendresa.
Oh!
Déu que perdona.

Música
P. Joseph Galineau, sj.
.

La Mare de Déu de la Tendresa

Encara que una mica tard, arriba una entrada especialment feta per a la festa d'ahir, l'Assumpció de la Mare de Déu. La imatge és d'una icona del segle XII, la Mare de Déu de Vladimir. Aquest tipus de representacions de la Mare amb el Nen acariciant-li la galta o fent-li un petó són molt freqüents en la iconografia ortodoxa. Sovint són anomenades Mare de Déu de la Tendresa.

Mare de Déu de la Tendresa, tots tenim el desig d'esdevenir com aquest Infant que sostens i que acarona la teva galta, apunt per fer-te un petó.

Mare Nostra, acull-nos als teus tendres braços. Fes-nos un petó perquè nosaltres poguem aprendre a donar amor com tu ho fas. Fes-nos abraçades perquè nosaltres poguem aprendre a fer carícies al nostre món que tan sovint no ens agrada i entre tots anar-lo tornant més tendre.

Cançó: Cal que neixin flors a cada instant

Fe no és esperar, fe no és somniar,
fe és penosa lluita de l’avui pel demà.
Fe és un cop de falç, fe és donar la mà,
la fe no és viure d’un acord passat.

No esperem el blat sense haver sembrat.
No esperem que l’arbre doni fruit sense poda’l;
l’hem de treballar, l’hem d’anar a regar
encara que l’ossada ens faci mal.

No somniem passats que el vent s’ha emportat.
Una flor d’avui es marceix just a l’endemà.
Cal que neixin flors a cada instant!

Fe no és esperar, fe no és somniar,
fe és penosa lluita de l’avui pel demà.
Fe és un cop de falç, fe és donar la mà,
la fe no és viure d’un record passat.

Enterrem la nit, enterrem la por,
apartem els núvols que ens amaguin la claror.
Hem de veure-hi clar, el camí és llarg
i ja no tenim temps d’equivoca’ns.

Cal anar endavant sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant!

Lluís Llach

Pensant en el títol d'aquesta cançó, m'adono que aquestes flors que han de nèixer són les coses boniques que ens passen a la vida. En aquest camí que fem en la nostra vida. Hauríem de saber aturar el ritme frenètic amb què caminem per aquest camí i saber adonar-nos que arran de camí, Déu a fet crèixer unes flors perquè nosaltres les poguem gaudir, olorar, oferir-les als altres...

Pregària: Jesús ensenya'm a estimar

Una amiga ermitana envia aquesta breu pregària tan bonica, en que es fa palès que estimar és el més important. Moltes gràcies!

Quan vegi algú que pateixi:
Jesús, ensenya'm a estimar.

Quan tingui l'oportunitat de compartir el que tingui:
Jesús, ensenya'm a estimar.

Quan trobi algú desanimat o trist:
Jesús, ensenya'm a estimar.

Quan a la meva família em necessiti:
Jesús, ensenya'm a estimar.

Quan vegi situacions d'injustícia:
Jesús, ensenya'm a estimar.

Ensenya'm Jesús, a donar la vida pels altres.
A practicar el bé i la justícia,
a viure en pau,
construint-la.

Pregària: Oblidar

Tot sovint, Senyor, oblidem.

Oblidem tan sovint que a la família que Tu vas crear encara hi ha tantes desigualtats.
Oblidem tan sovint aquestes desigualtats i en fem aparèixer de noves i de més injustes.
Oblidem tan sovint que tots som obra Teva.
Oblidem tan sovint...

Com que hem oblidat que a les guerres tanta gent innocent fa tants esforços per salvar aquest bé tan preuat que és a la seva vida, nosaltres despreciem la nostra malmatent-la.
Com que hem oblidat que els nens soldat cada dia van a dormir amb més morts sobre seu, aquí continuem comprant videojocs de violència als nostre fills.
Com que hem oblidat que a tants llocs passen set, nosaltres de colònies encara fem guerres d’aigua.
Com que hem oblidat...

Fes Senyor que tinguem més present tot això que queda sepultat per l’oblit als nostres cors.
Fes Senyor que no atiem l’oblit cap a allò que no ens interessa veure si volem tenir la conciència tranquil·la, ajuda’ns a tenir més present en les nostres pregàries i en les nostres accions totes aquestes coses que passen.
Fes Senyor que més que oblidar sapiguem perdonar.
Fes Senyor...

Pregària: Han mort un nord africà

Han atacat, han colpejat.
Els garrots baten amb força, mentre les bombes lacrimògenes fumegen com invitades a una festa.
Mentre els darrers manifestants es fan escàpols, són atesos els ferits.
Les portes dels cotxes cel·lulars baten sobre els badocs atònits, esporuguits i revoltats.
Les finestres una a una es tanquen.
Els rostres també es tanquen adolorits,
I la gentada es dispersa en petits grups mentre corre la nova ràpidament: han mort un nord africà.

Senyor, ell encara em mira,
Mirada fixa i freda, immobilitzada per sempre en l'angoixa de la seva darrera pregunta: «Per què em peguen?».
Estès a terra, esparracats els vestits. Però ornada la testa de l'aurèola de sang que la mort ha pintat la voravia.
Els ulls del seu cos em miren,
Mentre la seva ànima fugissera et contempla, meravellada del viatge imprevist.

Senyor, això és insuportable.
Els hem dit: sou de la nostra família,
Els hem deixat venir a nosaltres com a uns salvadors,
Els hem utilitzat on ningú no volia servir
I allà, presoners dels seus errors,
Allotjats com a bèsties,
Explotats,
Menyspreats,
Humiliats,
Al moment que volen manifestar el seu descontentament i la seva revolta,
En una cantonada se'ls espera, bastó en mà, talment s'abat un gos rabiós.

Senyor, no tenen la mateixa pell que nosaltres,
No tenen els mateixos hàbits, els mateixos costums.
Senyor, vénen de lluny...
La teva Redempció no els haurà abastats?
O potser que els teus fills no han reconegut encara que són germans?
Que han estat batejats, banyats en una mateixa sang?
La teva Sang, la sang d'un Déu?

Senyor, arreu hi ha encara fronteres i barreres dreçades;
Encara hi ha negres i blancs,
Propietaris i burgesos,
Explotats i explotadors,
Russos, amricans i francesos.
I alguns dels teus fills accepten aquestes barreres.
Com si fos normal que en una mateixa família alguns mengin les deixalles a la cuina mentre que els altres es sacien al menjador.
Com si fos normal que alguns siguin servits i altres siguin servents.
Com si fos normal que alguns siguin castigats més severament que els altres.
Com si fos natural que alguns s'aferrissin contra els altres, els rebaixin, els condemnin, els matin.
Senyor, la teva sang ens reunirà, abans de gaire, en un mateix amor,
L'amor del nostre únic Pare?
Sabrem trencar els obstacles que ens separen?
Acceptarem com a única diferència els dons que Tu ens has donat i no els que nosaltres hem adquirit?

*

Fill meu, la sang del teu germà crida vers mi. Caldrà un cant fortíssim d'amor per fer callar la veu d'un mort assassinat pels seus germans.

Michael Quoist
Pregàries, Ed. Claret 1959

Rebre l'amor de Déu

Em deia un prevere, que havia estat en missió a Xile, just abans de començar una missa: «Allà a l’Amèrica, durant les celebracions aplaudeixen. En canvia aquí només als batetjos, als casaments... En saben molt d’expressar els seus sentiments, allà. En certa manera són com adolescents que davant de l’amor (l’amor de Déu) estan molt contents i ho expressen tal com fan els adolescents: amb necessitat d’estimar».

Després pensant-hi... Crec que hauríem de rebre aquest amor de Déu que ens veexpressant més l’alegria que ens provoca. Els adolescents tenen mecessitat d’estimar i de ser estimats, i quan se senten així ho expressen. No som tots, aleshores, adolescents que busquem, assedegats, estimar a déu i ésser estimats per Déu?

Cançó: Missatger

He recordat aquesta cançó que està relacionada amb l'entrada publicada ahir: «La "guia de viatge" del Senyor», i com que m'agrada molt us la deixo. He buscat la partitura i l'autor, però no l'he sapigut trobar, si algú pogués aportar la informació ho penjaria tot seguit. Gràcies!

Hem sentit una paraula,
l'hem guardat a dintre el cor,
ja és llavor ben preparada,
que demana nous sembradors.
Tot un Déu diu que ens estima,
tot un Déu s'ha fet proper
ha vingut a dar-nos vida,
necessita pregoners.

És Crist que vol portar
l'amor a cada llar,
demana missatgers
que el vulguin ajudar.
Farem xarxa de veus,
farem xarxa de mans,
lleugers els nostres peus
a molts duran la pau.

No tenim ni or ni plata,
i sovint també ens cansem,
però és Jesús nostre missatge
i en el seu Nom ens aixequem.
Passarem una paraula
al cansat i a l'indecís
i direm d'aquella Taula
on s'aprèn a compartir.

Amb el Pa i la Paraula,
amb les mans i el gest amic,
amb el foc a les entranyes,
amb la joia de l'Esperit.
En un món que cerca amb ànsia,
en un món que plora sang,
és la Creu una esperança
i l'Església una llar.

La «guia de viatge» del Senyor

Pensant en l’Evangeli que vam llegir aquest diumenge passat (Lc 10,1-12.17-20), m’he adonat que Jesús ens dóna com una mena de «guia de viatge», com unes instruccions per seguir el camí del seu Pare i poder anunciar el seu Regne. Aquí hi ha aquesta «guia de viatge» tal com l’he entés. Trobareu entre parèntesis i més petit el número de verset a que fa referència el text, tenint en comte l’Evangeli llegit.


Guia de viatge, per seguir el camí de la vida i ajudar a seguir-lo a altres

Punt de partida
Dins mateix del nostre cor, continuant pels nostres àmbits més propers.

Destinació final
El Regne de Déu.

Objectiu del viatge
Anar a buscar més viatgers com nosaltres (2), ajudar als que s’hagin perdut o apartat del camí i anunciar la destinació final (9).

Equipatge
Ben poca cosa, no cal portar ni maletes ni calçat(4). Només la pau per davant de tot (5).

Allotjaments
A tot arreu on ens acullin (7-8). Si en algun lloc no ens acullen no ens hem de preocupar, la nostra missió és també anunciar-los el Regne de Déu (11).

Recomenació
Gaudim del viatge! Ha de ser un honor per nosaltres poder-lo emprendre (17).

Alerta
Serà un viatge llarg, fatigós, perillós i que sovint ens farà patir (3). A vegades tindrem ganes de deixar-lo còrrer, però nosaltres hem de seguir endavant i ajudant als companys de viatge a seguir amb nosaltres: endavant, sempre endavant!

Recompença
El nostre nom quedarà escrit en el Regne del Cel (20).

Pregària per fer camí
Pare, Tu per mitjà de Jesucrist has posat a la mà de cada fill teu una «guia de viatge». No totom se n’ha adonat que la tenia i no ha tingut gaire sort en el seu camí. Et demano perquè tots els que ens has donat el do d’apreciar-la, la poguem aprofitar i ens serveixi per predicar la teva Bona Notícia i ajudar a camina als que hagin perdut el rumb. Així sigui.

Sintonitzar amb Déu

Aquí un intent de paràbola...

.

Un dia un home buscava a la ràdio el seu programa preferit, però no aconseguia escoltar-lo perquè no podia sintonitzar-lo bé. L’endemà a la mateixa hora ho va tornar a provar però tampoc va aconseguir trobar-ne la sintonia. Durant dies va continuar buscant insistentment, a la mateixa hora, el programa de ràdio, però sense sort. Al cap de força temps va aconseguir trobar l’emissora a l’hora que feien el programa i és que durant tot aquell temps havia estat buscant el programa a la sintonia «FM» i el feien a la sintonia «AM».

Què vol dir això? L’home que busca insistentment el programa de ràdio sense trobar-lo, no podem ser nosaltres que tenim set de Déu i el cerquem incansablement? No és que nosaltres busquem a Déu dins nostre, en els nostres paràmetres i limitacions? Potser hauríem de tenir més amplitud de mires en la nostra creca i veure que Déu és més gran, més imprevisible, més sorprenent del que ens imaginem. Ens creiem que coneixem on és i com és Déu... I si ens estem equivocant? I si l’estem buscant en la sintonia equivocada? Ens caldrà donar el tomb a les coses per trobar a Déu, sempre tan sorprenent, sempre tan imprevisible Ell, tan senzill i silenciós!

Podeu llegir el principi el capítol 19 del primer llibre dels Reis, en que Elies busca Déu i el troba en allò més senzill i silenciós...